LAS BISTECS

ELECTRODISGUSTING

Des del videoclip “Historia del arte” el duet barceloní Las Bistecs van deixar clar que el seu electro-disgusting era molt més que una posada en escena provocadora. Carla Moreno i Alba Rihe no miren cap als 80 i la seva suposada lletjor démode, sinó a tota una tradició estètica basada en uns valors patriarcals i classistes. Música enganxosa, lletres intel·ligents i imatges elaborades per recordar que, més enllà del cànon establert i oficial, no n’hi ha una, sinó moltes, d’històries de l’art. Només cal estar disposats a observar-les amb deteniment, a construir-les amb prou esperit crític i, per què no?, a divertir-se amb tot plegat. Per això, el lloc de Las Bistecs és tant la sala d’exposicions com la de concerts. Reflexions mirades i ballades. O ambdues coses alhora, com ens agrada a Les Bernardes.

Et poden interessar

MICROVISIONS IN A MACROWORLD SEEING WITHIN THE GAPS

Amb paraules dels seus comissaris, Laura Cornejo i Pere Parramon, “en la fotografia de Larry Paul Scott hi ha molt d’invisible. La mirada poètica amb què el fotògraf crea les seves imatges oscil·la entre els passatges i les escletxes del sentit, entre l’alteració de la realitat i la imaginació d’allò real. L’artista, com un flâneur armat de càmera fotogràfica, es mimetitza en la gran ciutat, en els subjectes i objectes retratats, en la intimitat dels espais interiors; un col·leccionista de fragments de memòria, de moments fugissers i efímers com ho són tots els desitjos. Amb una retòrica visual continguda en la seva mirada interior, el fotògraf construeix, més que històries, presències; una suite de micro-visions que exposen les paradoxes i fluctuacions del món.

ÓNEIROS

«De vegades veiem un núvol que té forma de dragó; / un vapor que, a vegades, té l’aparença d’un lleó» (Antoni i Cleopatra, acte IV, escena XIV). El que descriu Shakespeare poden ser els fruits de la imaginació, o els excessos d’algun mecanisme innat de percepció. Per a l’artista, però, es tracta d’una forma d’ampliació de la realitat: la capacitat de descobrir tant les quimeres que s’oculten als cúmuls del cel com en qualsevol altre objecte abans de convertir-lo en art. Mercès a invitacions com la sèrie d’escultures Volums imaginaris, de l’artista gironina Patrícia Maseda Calamita, aquesta és una mirada també a l’abast de l’espectador que, per un instant, pot llambregar l’invisible.

SALTVS - IVGERVM

Davant d’un projecte com Saltvs Ivgervm, és probable que l’expectativa d’una proposta artística ens faci lliscar fins a una sensació de confusió. El que tindrem davant, potser aparentment inconnex, sembla que se’ns revela com un trencaclosques ple de referències que s’associem a camps diversos: el de l’agricultura, la història, la llengua, l’art, el pensament etc. No podem obviar, doncs, el caràcter multidisciplinari que té la proposta d’en Pere Bellès, amb una trajectòria molt marcada pel component formal de la seva obra, però alhora, i cada cop més, per una voluntat de trobar maneres de fer extensiu allò purament artístic a d’altres mirades que se’n puguin enriquir i amb les quals enriquir-se.

ART DES DE L'ALTRE COSTAT

Una exposició inèdita, per ser la primera presentació conjunta d’aquestes dues artistes històriques, venerades entre d’altres per Joan Brossa, Antoni Tàpies i Modest Cuixart. Tolrà i Aguilar van aportar a l’art del segle XX la seva creativitat gràfica i textual a partir d’un talent molt especial, aquell que els atorgava la seva qualitat de mèdiums. Mostra sobre l’art visionari de dues dones excepcionals és una oportunitat per plantejar nous coneixements sobre la història col·lateral de l’art contemporani, tant al nostre territori, com de manera global. Està cocomissariada per Pilar Bonet –professora de crítica d’art i disseny contemporani– i Antonio Buil –antiquari i estudiós de l’obra de Julia Aguilar–.

CICATRIUS

Hi ha paisatges que no dormen, perquè tenen por a somniar Cicatrius, de Jordi Cané. Naturalista de nova mena, em va caldre aprendre a reconstruir els records dels cataclismes passats i, a la vegada, a desxifrar-ne el sentit. Georges Cuvier, Discurs sobre els cataclismes del globus terraqüi. 1822. Un tossut peregrinatge ha portat Jordi Cané a unes terres insomnes, l’escenari remogut de la Batalla de l’Ebre. Hi ha arribat com un modern Orfeu, al rescat del record captiu del seu avi, Ernest Cané Plana, qui hi va lluitar i va fugir-ne, per sobreviure-hi. Cicatrius constitueix el darrer projecte del fotògraf, i és el fruit d’insistents i esgotadores caminades, que uneixen les vivències erosionades d’un avi, amb la tenaç curiositat del nét.

DEEP OCEAN MANTRA

Amb un dibuix preciosista, minuciós, de traços i configuracions laberíntiques, l’artista IEX Cosmonauta proposa amb cada una de les seves obres la concentració i el replegament d’un mantra. La repetició, la insistència, la meditació: la monumentalitat onírica present en aquesta exposició no cerca la complaença tècnica ni el virtuosisme, per bé que se li poden atribuir tots els mèrits d’una execució tan rigorosa com exquisida; per contra, cada peça és un somieig, un nou món on perdre’s entre tot d’imatges espectaculars i detalls subtils, on resseguir narracions que es bifurquen com els senders de Borges o la capacitat evocadora de les imatges dels gravats alquímics antics. Art i fantasies, doncs, amb les quals desvetllar universos íntims. O potser més compartits que no ens pensàvem.

DEVOTOS

Per a un fotògraf semblaria agosarat fer una exposició on les fotografies pròpies no fossin visibles? És d’inconformista mostrar les imatges en llur invisibilitat? Agosarat i inconformista és Toni Amengual, que en la seva pràctica fotogràfica enfoca l’objectiu vers un activisme visual, que documenta amb imatges colpidores les contradiccions socials i polítiques que vivim. I ho fa també en aquesta instal·lació de caire conceptual, on els fotollibres de Devotos (2015) composen una torre que edifica les imatges negades, un pilar que monumentalitza les imatges cosificades, emfatitzant l’opacitat de tota devoció. Devotos qüestiona la fragilitat de tota democràcia, tant la política com la de la imatge, i ens planteja molts dels dilemes que afronta la fotografia en la era contemporània, de la que tots som devots. Perquè torres més altes, amb bases que crèiem sòlides, han caigut.

FARM OR FARMER

Granja o granger? La mateixa ironia d’aquesta pregunta burina els visitants de l’exposició quan es troben fit a fit amb uns animals estranys, sens dubte carn de corral però alhora amb expressions sospitosament humanes. L’art contemporani en sap un feix, d’ironia, perquè només des de l’humor intel·ligent i compromès es pot fer algun acostament coherent a la complexitat d’un món on tot el que semblava segur s’esfondra. O s’esborra. De fet, així són els dibuixos de l’artista armengolroura –sí, sense l’autoritat de la majúscula, i tot a raig, perquè hi ha molt a dir en molt poc temps–, línies rotundes, marcades amb traç convençut, combinades amb buidors arrencades amb llepades de goma d’esborrar.

ONCE

El títol de Once, tot rememorant el llunyà “Once upon a time” o “Hi havia una vegada”, s’instaura com l’inici d’un conte que la fotògrafa Cristina Fontsaré ens convida a contemplar. Una narrativa d’imatges fotogràfiques que, més que descriure, evoquen els enigmes de la infantesa amb l’elasticitat d’un diari íntim. Intrigada i fascinada per una quotidianitat protagonitzada per caputxetes vermelles, princeses i fades del bosc, l’artista és invocada en un món imaginari que només pot existir mitjançant el seu acord amb la ficció, on el propi joc és més real que la realitat. En aquest paradís infantil solitari i entotsolat, les metàfores visuals desvelen una etapa tenyida de melanconia, o suspensió d’un temps que tots enyorem profundament.


C/ Major, 172
17190 Salt
Tel: 972 23 46 95
bernardes@girones.cat

Horari d'atenció al públic
De dilluns a divendres
De les 9h a les 13h
De les 16 h a les 22h
Dissabtes de 10 a 13h