L’artista anglesenca Núria Faig ens convida a descobrir un món delicat on les emocions afloren a cada pas en l'exposició "Mirades, Viatge màgic al cor de l’Àfrica", a la Sala La Talaia . La mostra vol que ens deixem portar i realitzar un viatge màgic al cor de l’Àfrica… un viatge d’on no en sortirem indiferents.

Des del videoclip “Historia del arte” el duet barceloní Las Bistecs van deixar clar que el seu electro-disgusting era molt més que una posada en escena provocadora. Carla Moreno i Alba Rihe no miren cap als 80 i la seva suposada lletjor démode, sinó a tota una tradició estètica basada en uns valors patriarcals i classistes. Música enganxosa, lletres intel·ligents i imatges elaborades per recordar que, més enllà del cànon establert i oficial, no n’hi ha una, sinó moltes, d’històries de l’art. Només cal estar disposats a observar-les amb deteniment, a construir-les amb prou esperit crític i, per què no?, a divertir-se amb tot plegat. Per això, el lloc de Las Bistecs és tant la sala d’exposicions com la de concerts. Reflexions mirades i ballades. O ambdues coses alhora, com ens agrada a Les Bernardes.

La vida es compon de dues sèries d'obres: cares i mans. Les cares i les mans arrugades pel temps i el treball dur, els antics habitants dels pobles abandonats que semblen immersos en un passat immemorial són els protagonistes del projecte. Són unes Calabreses centenàries, figures mítiques, allunyades d'avui, allunyades de l'espectador que amb la visió monocromàtica de l'autor només fa que augmentar aquesta distància. La "Vida" retratada per Raffaele Montepaone.

Partint d’una aproximació individual i d’una recerca d’autoconeixament, les imatges fotogràfiques d'Arnau Blanch esdevenen finalment un document dels “altres”. El projecte expositiu Twilight Zone explora mitjançant la fotografia, el video i la instal·lació, els límits entre el pictòric i el fotogràfic, jugant amb una expressió abstracte i psicodèlica de la forma.

Hi ha paisatges que no dormen, perquè tenen por a somniar Cicatrius, de Jordi Cané. Naturalista de nova mena, em va caldre aprendre a reconstruir els records dels cataclismes passats i, a la vegada, a desxifrar-ne el sentit. Georges Cuvier, Discurs sobre els cataclismes del globus terraqüi. 1822. Un tossut peregrinatge ha portat Jordi Cané a unes terres insomnes, l’escenari remogut de la Batalla de l’Ebre. Hi ha arribat com un modern Orfeu, al rescat del record captiu del seu avi, Ernest Cané Plana, qui hi va lluitar i va fugir-ne, per sobreviure-hi. Cicatrius constitueix el darrer projecte del fotògraf, i és el fruit d’insistents i esgotadores caminades, que uneixen les vivències erosionades d’un avi, amb la tenaç curiositat del nét.

De la paraula collage, es desprèn un sentimentalisme nostàlgic, en evocar les tisores, els retalls de revistes i l’olor de cola. Dins l’imaginari estètic és aquella forma d’expressió gràfica vinculada als moviments d’avantguarda, amb la qual es subvertiren els paràmetres de l’art del segle XX. En mans de la creadora gironina Marta Sureda, el collage esdevé un concepte artístic plenament contemporani, on reactivar-hi intel·ligents lectures sobre postulats creatius i paradoxes existencials de la modernitat.

Per a un fotògraf semblaria agosarat fer una exposició on les fotografies pròpies no fossin visibles? És d’inconformista mostrar les imatges en llur invisibilitat? Agosarat i inconformista és Toni Amengual, que en la seva pràctica fotogràfica enfoca l’objectiu vers un activisme visual, que documenta amb imatges colpidores les contradiccions socials i polítiques que vivim. I ho fa també en aquesta instal·lació de caire conceptual, on els fotollibres de Devotos (2015) composen una torre que edifica les imatges negades, un pilar que monumentalitza les imatges cosificades, emfatitzant l’opacitat de tota devoció. Devotos qüestiona la fragilitat de tota democràcia, tant la política com la de la imatge, i ens planteja molts dels dilemes que afronta la fotografia en la era contemporània, de la que tots som devots. Perquè torres més altes, amb bases que crèiem sòlides, han caigut.

En el bosc ens agrada quan està ordenat «resulta més agradable, fins i tot més esvelt i formós, però era fet d’artificis». En la fotografia passa quelcom semblant quan un compleix totes les regles que t’ensenyen quan s’està aprenen o quasi tot té un lloc i un espai. Aquesta també és una imatge esvelta i formosa, però també mostra un cert artifici. El bosc natural, tal com raja, «és desordenat, caòtic, esgarrifós i maldestre». Vull pensar que aquests fotos i imatges que he fet al llarg d’un temps tenen un esperit desordenat, caòtic, esgarrifós i maldestre. S’acosten molt més al bosc imaginari, il·lusionant d’un esperit un xic llunàtic.

L'artista Tomàs Pons presenta l'exposició "Anatomia del rostre" a Les Bernardes. Uns rostres on la resignació i la tristesa culminen amb la mort com a final del trajecte: El rostre com a contenidor de l’ànima on el passat ens projecta cap al futur.