«De vegades veiem un núvol que té forma de dragó; / un vapor que, a vegades, té l’aparença d’un lleó» (Antoni i Cleopatra, acte IV, escena XIV). El que descriu Shakespeare poden ser els fruits de la imaginació, o els excessos d’algun mecanisme innat de percepció. Per a l’artista, però, es tracta d’una forma d’ampliació de la realitat: la capacitat de descobrir tant les quimeres que s’oculten als cúmuls del cel com en qualsevol altre objecte abans de convertir-lo en art. Mercès a invitacions com la sèrie d’escultures Volums imaginaris, de l’artista gironina Patrícia Maseda Calamita, aquesta és una mirada també a l’abast de l’espectador que, per un instant, pot llambregar l’invisible.
L'artista Victòria Rabal presenta un atlas d’empremtes de peixos realitzat entre els anys 2011 i 2014 amb la tècnica japonesa del gyotaku. El projecte Gyotaku, capturar l’ànima dels peixos també s’ha estès a l’àmbit de la gastronomia i de la ciència amb accions al restaurant Dos Cielos dels germans Torres, a la Fundació Alícia i a l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona (CSIC). El gyotaku és una impressió per contacte amb la qual s’obté l’empremta del cos de l’animal amb una fidelitat sorprenent. La tinta negra sobre el paper japonès fet a mà esdevé el testimoni de l’absència del peix mort. Al mateix temps, és una mena de “protonegatiu” fotogràfica que, més que representar al peix, el mostra en la essència primitiva de la seva pròpia empremta.
De la paraula collage, es desprèn un sentimentalisme nostàlgic, en evocar les tisores, els retalls de revistes i l’olor de cola. Dins l’imaginari estètic és aquella forma d’expressió gràfica vinculada als moviments d’avantguarda, amb la qual es subvertiren els paràmetres de l’art del segle XX. En mans de la creadora gironina Marta Sureda, el collage esdevé un concepte artístic plenament contemporani, on reactivar-hi intel·ligents lectures sobre postulats creatius i paradoxes existencials de la modernitat.
Des del videoclip “Historia del arte” el duet barceloní Las Bistecs van deixar clar que el seu electro-disgusting era molt més que una posada en escena provocadora. Carla Moreno i Alba Rihe no miren cap als 80 i la seva suposada lletjor démode, sinó a tota una tradició estètica basada en uns valors patriarcals i classistes. Música enganxosa, lletres intel·ligents i imatges elaborades per recordar que, més enllà del cànon establert i oficial, no n’hi ha una, sinó moltes, d’històries de l’art. Només cal estar disposats a observar-les amb deteniment, a construir-les amb prou esperit crític i, per què no?, a divertir-se amb tot plegat. Per això, el lloc de Las Bistecs és tant la sala d’exposicions com la de concerts. Reflexions mirades i ballades. O ambdues coses alhora, com ens agrada a Les Bernardes.
La Sala d'Actes-L'Església va acollir la ponència de la restauradora dels Museus Vaticans Chiara Fornaciari titulada: "El laboratori de Restauració en paper dels Museus del Vaticà: experiències de conservació i restauració". Va ser un gran aprenentatge sobre la seva professió i la convidada va destacar la importància dels materials utilitzats pels artistes en segles passats i el valor de la restauració per continuar igual de vigents.
L'artista venecià Andrea Morucchio demostra el seu talent a Les Bernardes amb la mostra "Puzzling Pop"
L’artista anglesenca Núria Faig ens convida a descobrir un món delicat on les emocions afloren a cada pas en l'exposició "Mirades, Viatge màgic al cor de l’Àfrica", a la Sala La Talaia . La mostra vol que ens deixem portar i realitzar un viatge màgic al cor de l’Àfrica… un viatge d’on no en sortirem indiferents.
"Mediterrani", de Daniela Colafranceschi, és un pensament, una actitud de projecte, una cultura de lectura i interpretació dels nostres territoris, els nostres espais, les nostres ciutats. És una dimensió de gran neuràlgia i criticisme. És un ensenyament d'una realitat pobre, amb molt pocs recursos disponibles, d'una arquitectura en íntima complicitat i hibridació amb el seu paisatge.
Entre les pintures de la sèrie Feroz, no es detecten ni la ferocitat ni l’inhumanitat que derivarien de la literalitat del títol. Més aviat s’hi palesa un doble impacte visual: la voracitat amb què l’artista Albert Madaula escomet l’acte creatiu, i la rotunditat d’unes creacions plàstiques que devoren la nostra mirada. La contorsió de la forma, la severitat de la línia i la vibració del color són mantres figuratius que acompanyen la predilecció de l’artista pels gèneres del retrat i el nu. L’art de Madaula és ferotge perquè és vitalista: un cant a Eros i a la intel·ligència instintiva del cos i la psique.
El reusenc Jordi Abelló presenta una obra subtil i alhora subversiva basada en una metodologia pròpia, al marge dels preceptes normatius de l’art