Les Bernardes

Tino Casal Les Bernardes 2021 Sense fronteres exposició

TINO CASAL

El Centre de Cultura Contemporània Les Bernardes de Salt inaugura divendres que ve, dia 7 de maig a les 8 del vespre, la retrospectiva “Sense fronteres” dedicada al cantant i artista Tino Casal en l’any que es compleix el 30 aniversari de la seva mort (Oviedo, 1950 – Aravaca, Madrid, 1991). A l’acte inaugural hi assistiran dos nebos de l’artista asturià i també un representant de l’Ajuntament d’Oviedo i degut a la situació post pandèmia, no hi podran assistir els germans del cantant. La mostra que ha organitzat Les Bernardes vol anar més enllà de la figura de Tino Casal com a cantant i per això engloba tota la vessant artística, amb l’exposició de dissenys de pintures, joies, esctultures i vestuari que ell mateix va lluir en les actuacions. Es podrà visitar fins el proper 30 de juliol

La música és important a les nostres vides perquè ens recompensa intel·lectual i espiritualment. Per aquest motiu, obviant qualsevol tipus de frontera temporal, territorial, intel·lectual o estètica, Les Bernardes vol homenatjar la figura de Tino Casal l’any que es celebrarà el trenta aniversari de la seva mort ocorreguda l’any 1991. La vessant més coneguda de l’artista, el pare de la movida madrileña, és evidentment la música vanguardista i agosarada que va remoure el panorama musical de l’estat. La seva influència és tan important que encara té la capacitat de sorprendre’ns tres dècades després de la seva mort amb un nou disc inèdit publicat el passat 5 de desembre sota el títol Origen. Però casal era quelcom més que un cantant, compositor i dissenyador. Per sobre de tot era un creador nat, un artista de cap a peus que no deixava mai d’indagar, experimentar i evolucionar trencant tota mena de fronteres. El seu pas pel món acadèmic artístic li va permetre dominar la tècnica pictòrica, però ràpidament es va llençar a buscar el seu propi llenguatge. L’anomenada “abstracció màgica” uneix el so (la melodia) amb el traç i la pinzellada. Aquesta sonoritat particular produeix obres de fort component emocional, quasi orgànic.

Les obres pictòriques de Casal són d’un plaer estètic enorme que tan sols podrem gaudir si no tractem d’entendre-les, si deixem d’analitzar-les i només si donem llibertat a les nostres emocions per fluir amb independència. De la mateixa manera, tindrem l’oportunitat de veure algunes de les seves escultures (tan sols en va crear vuit al llarg de l’any 1991 i just abans de la seva mort al setembre del mateix any), joies i, com no podria ser d’una altra manera, alguns dels vestits dissenyats per a les seves actuacions. Evidentment, tampoc hi faltarà la música.

Sense Fronteres/Sin Fronteras serà la primera exposició en homenatge a aquest gran artista nascut a Tudela Veguin (Astúries) d’aquest 2021. Desitgem que serveixi com a punt de partida perquè es conegui més abastament la seva influència, la seva aportació i ocupi el lloc que merescudament es va guanyar. No ens podem permetre oblidar figueres tan importants com la seva perquè, al cap i a la fi, només som memòria.

Tino Casal (Oviedo, 1950 – Aravaca, Madrid, 1991)

Va ser un compositor i cantant espanyol de música pop. Figura controvertida, Tino Casal no va deixar mai d’anar més enllà d’allò convencional. Va lluitar per una estètica barroca, sobrecarregada, en la qual va creure des del principi, i va jugar amb una imatge ambigua a mig camí entre el glam de David Bowie i les drag queens. Però, per damunt d’aquestes característiques, va prevaldre la seva enorme creativitat. Abans de ser famós va formar part dels Arxiduques, un dels grups asturians més importants de la dècada dels seixanta i setanta.

Actuava amb una espècie d’orquestra-conjunt amb la qual va recórrer tot el Principat amenitzant vetllades juvenils. Amb aquest grup va gravar diversos discos; destaquen temes com a Lamento de gaitas o Si mi padre fuera rey. Amb l’experiència adquirida es va dedicar a produir a una de les seves bandes preferides, Obús, pionera del heavy espanyol, respectant sempre les idees del grup, i va donar suport als inicis del cineasta Pedro Almodóvar. Després de diversos intents de debutar en solitari com a cantant melòdic, al 1981, de la mà del productor Julián Ruiz, Tino Casal va llançar un dels discos més originals del pop espanyol, Neocasal. El single Champú de huevo va tenir un extraordinari acolliment: va ser número u de vendes a Espanya i el seu èxit va permetre a Casal desenvolupar les seves idees innovadores. Casal i Ruiz intentaven introduir a Espanya el corrent llavors dominant dels Nous Romàntics, amanits amb una certa estètica glam en la música i tocs punkies en els dissenys de roba i imatge i a les portades dels discs.

Tino Casal va potenciar el culte a l’estètica cuidant cada detall amb un perfeccionisme a vegades hilarant. El seu millor resultat va ser el single Embrujada, recolzat promocionalment en un vídeo espectacular amb un disseny impactant. El tema es va incloure en el seu segon elepé, Etiqueta negra (1983). El seu èxit es va prolongar amb Hielo Rojo (1984), però en ple triomf va sofrir un accident que es va complicar amb una malaltia i el va obligar a retirar-se durant tres anys. Ja recuperat, i de nou amb el suport en la producció de Julián Ruiz, al 1988 va editar Lágrimas de cocodrilo, disc que incloïa una excel·lent versió del clàssic Eloise de Barry Ryan i amb el qual va tornar als primers llocs de les llistes de vendes. Al 1990 va publicar el que anava a ser el seu últim disc, Histèria.

Un diumenge de tardor, al setembre de 1991, Tino Casal va sofrir un accident automobilístic a Aravaca en el qual va perdre la vida. Per pura coincidència, l’endemà es va publicar, seguint el calendari previst, la seva col·lecció de Grans èxits, disc que repassava les seves millors cançons. La seva figura va ser molt plorada; deixava un buit esteticista que no seria ocupat per ningú durant les dècades següents. Molts músics i intèrprets, entre ells Alaska i Marta Sánchez, li han retut homenatge des de llavors, fent versions les seves cançons o donant a conèixer temes inèdits seus.

COMPARTIR: