Nico Nubiola és un virtuós de l’escultura i atessora una reconeguda trajectòria dins l’escenografia esultòrica de gran format

La singularitat formal que exhibeix a Catre 3.0 està perfectament alienada amb les finalitats del contingut, tot perfilant un cos íntim i alhora performatiu; les contorsions físiques dels personatges expressen les oscil·lacions psíquiques i els plecs espirituals de l’ésser humà. Aquesta simbiosi entre el caràcter i la corporeïtat -ànima i matèries es pleguen, es despleguen i es repleguen- es dóna, segons la visió de Nubiola, al catre o al llit, metàfora d’un espai que possibilita la reconnexió amb la nostra humanitat, sovint pertorbada per l’era digital.

Frederic Lebail: Som; i tanmateix com semblem, com ens projectem vers l’atre? Som potser màscares infinites que amaguen la profunditat del nostre ésser?

Dotat d’un mestratge tècnic i comunicatiu envers el mitjà fotogràfic -que el distingeixen com a director de l’Escola Multifotos de Girona- Lebail insta la fotografia a copsar la psique humana, o aquella part inafable de l’ésser, mitjançant la gestualitat i la postura d’uns cossos que poden ser, successiva o conjuntament, ritme de formes, al·lucinació mimètica, volum orgànic, equilibri tens de masses, joc ambigu de desdoblament o origen d’una energia centífruga que els vincula amb el món infinit de les simetries o desporporcions de l’existent.

La pintura de Josep Tornero es caractaritza per un rigurós monocrom de blanc i negre i l’estudi minuciós de la tècnica figurativa, confronta els models clàssics a un fons subversiu

”Stanze: l’immagine e il fantasma” suposa una nova experimentació sobre l’essència de la representació pictòrica, entesa com a fantasma, un esperit o ànima que es manifesta en la superfície de la imatge otorgant-li un cos. Entent la pintura com un exercici processual que sedimenta la memòria i enigmatitza el present, l’artista valencià crea unes atmòsferes inquiteants i claustrofòbiques que revisen l’obra de Goya, Boiffardo Lynch, on la figura es presenta en el trànsit de ser, entre la semblança i la dissemblança, la forma i l’informe; els personatges, híbrids i discontinus es conformen dins la plasticitat d’una matèria que esdevé etèria.