A change is gonna come -or maybe not-
La pandèmia del coronavirus va marcar profundament a tots els nivells i, de la mateixa manera que va tenir ressonància en l’espai públic, també ho va fer en allò privat. Tot artista es serveix de la seva vida i del que l’envolta per crear; així doncs, després d’un fet d’aquestes magnituds, la intimitat del procés creatiu també en surt esquitxada d’alguna manera.
La proximitat de la família, l’aïllament forçat, la idea d’un futur incert, la voluntat de canvi… és inevitable pensar que, de manera més o menys conscient, són peces claus que van contribuir a una evolució en la meva obra. Els fets derivats del confinament, ja fóssin més o menys anecdòtics, em van empènyer a buscar solucions, a prendre decisions i, com a conseqüència, allunyar-me de l’estancament, d’allò conegut, d’allò segur. Incorporar canvis i deixar entrar elements nous al meu discurs va ser la manera de mantenir l’obra viva, en evolució.
La manca de subministrament de material de belles arts em va portar a recuperar teles i papers ja estampats per experimentar amb el collage, la necessitat d’imaginar un horitzó lluminós em va empènyer a incloure notes de color, la hostilitat del moment em va conduir a una pintura més manual que evoluciona tímidament cap a indrets més orgànics, la violència de les arestes i la rotunditat de la línia recta canvien: en el seu lloc apareixen noves formes de representar-les…
La recopil•lació de treballs d’aquesta mostra convida a viatjar a través de les meves últimes obres des de la irrupció del coronavirus. Agafant de punt de partida dues sèries anteriors (“/krakt/“ i “Audiometries” -és important entendre d’on es ve-), l’espectador té l’oportunitat de confabular i esbrinar quines coses han mutat, quins elements incorporo, què deixo enrere, què recupero.
Tenint en compte que aquesta exposició virtual parla del canvi, no se m’acut millor lloc per exhibir-la que a Les Bernardes, un espai que entén l’art com el que és: una cosa viva. Vull agraïr especialment a en Robert Fàbregas per la bona entesa, la confiança a cegues i donar-me llibertat absoluta en tot el procés. I també mencionar especialment en Javier Ubieta, l’encarregat del text. Ell ha estat una peça imprescindible en aquesta mostra, algú a qui admiro i respecto i que sembla saber més de mi que jo mateix.
Segueix a Roger Vilà:
