Les Bernardes

Manel Bayo

Plongeon

Vaig néixer a finals dels anys seixanta a Salt, fill d’una família més o menys tradicional i vaig tenir una infància més o menys feliç. L’adolescència i la primera joventut ja és una altra cosa. Vaig estudiar a una escola «d’hermanus» a Girona que encara tenia un regust ben franquista. Us estalviaré els detalls de les humiliacions i les salvatjades que un incipient homosexual de poble podia arribar a patir en aquell entorn masclista, homòfob i brutal. Només faré esment a la por i la soledat i a la manca total de referents que poguessin guiar d’alguna manera la meva vida incipient. Vaig arribar a pensar que allò que em passava, només em passava a mi.

Per sort els anys passaven i si se’m tancava una porta, sempre podia saltar per una finestra. Al mateix temps que m’anava espavilant la societat experimentava canvis contundents. Arreu sortien veus que qüestionaven l’estatus quo del patriarcat imperant. El feminisme, el moviment antimilitarista, les associacions en defensa de la diversitat sexual… Vaig participar en tot el que vaig poder amb la intensitat i la inconsciència pròpia de la joventut. Sempre he pensat que, encara que de forma parcial, aquelles lluites es varen guanyar.

Paral·lelament a la meva pressa de consciència social vaig començar un altre camí que esdevindria igual de difícil i amb uns resultats potser encara més dubtosos. El camí de l’art. Si devent de les lluites socials teníem uns poders establerts que semblaven sòlids i inapel·lables, l’enèmic a batre en la lluita artística era del tot inesperat i desconcertant: La progressiva indiferència de la societat contemporània cap a qualsevol manifestació artística que no pogués ràpidament domesticar.

Aquest procés de destrucció a partir de l’oblit, de forma lenta, però imparable, ha arribat avui en dia a convertir qualsevol forma artística mínimament original en quelcom intranscendent. Vivim l’era de les indústries culturals o cosa que és el mateix, si una manifestació cultural no és útil en termes de productivitat, senzillament s’oblida. És allò de les dues formes de matar una flor: O la talles, o deixes de regar-la. El resultat final és el mateix.

Però tot això m’allunya del que volia explicar, que no és altra cosa que la presència del món LGTBI en l’art o més aviat la seva presència en la meva pràctica artística.

Recordo l’impacte que em va provocar, a finals dels vuitanta, la pel·lícula Maurice de James Ivory. Era la primera vegada que veia una gran producció, segur que n’hi havia més, que tractava el tema de l’homosexualitat de forma força realista, sense massa paternalisme i a sobre amb un final feliç. Ja no es tractava de buscar referències amagades o insinuacions ambigües com ara si prefereixes les ostres o els caragols de l’Espartaco de Kubrick, ni de personatges malvats com la perversa instructora,  (encantadora) Lotte Lenya al 007 de Des de Rusia con amor. Ni tan sols un film de culte relegat als circuits underground com ara The Rocky Horror Picture Show o Pink Flamingos.

Plongeon de Manel Bayo_Página_01

En el món del còmic recordo també l’aparició de les divertides obres de Ralph Koning, El condó assassí, L’home desitjat o Lisístrata. Tot i que el món del còmic, en tractar-se d’un art presumptament menor, criteri que en absolut no comparteixo, era molt més permeable a temàtiques diguem-ne poc convencionals.

Per sort, amb el resplendent canvi de segle tot això ha canviat i la presència de la diversitat en els diferents estrats de la cultura és abassegadora, sempre que Vox ens ho permeti. A tall d’exemple la majoria de llibreries tenen seccions senceres dedicades a la temàtica LGTBI i el millor de tot moltes d’aquestes han decidit eliminar aquestes seccions perquè la presència d’aquests temes és comú a moltes propostes literàries contemporànies.

Plongeon és un intent d’incorporar de forma desacomplexada i feliç la temàtica gai a la meva producció artística, i per fer-ho he triat un format que no permetés cap dubte. Que es pogués llegir, en l’àmbit de la creació artística, com una sortida de l’armari (en l’àmbit artístic) en tota regla, i fer-ho amb un producte senzill, fins i tot ingenu, sense massa pretensions conceptuals, gaudint de les llibertats que com a ciutadà i artista se’m permeten.

Galeria d'imatges

COMPARTIR: