Durant segles enterrada, a principis del s. XX es comença a excavar amb certa exhaustivitat la ciutat Greco-Romana originalment situada entre les desembocadures del Ter i el Fluvià. No havien estat poques les prospeccions i els espolis dels busca-tresors locals, que aprofitaven els dies de pluja per veure què aflorava espontàniament del sòl… però Empúries no era Pompeia, i les prospeccions de 1846 l‘havien declarat un jaciment menor. A mesura que s‘anessin desenterrant les seves pedres, la inspiració que produeix el passat remot estimularia la imaginació de viatgers, polítics, artistes i escriptors. La industrialització del s. XIX havia fet que Catalunya s‘enriquís suficientment com per poder comprar-se un passat. A la Nacionalitat Catalana, un llibre d‘extraordinària difusió en el moment de la seva publicació (1906), Enric Prat de la Riba havia assenyalat que el que feia únic el principat en relació a la resta de la península eren les seves arrels gregues. Una capa més de vernís, i del bo. Sota la seva presidència de la Diputació de Barcelona, el 1907 la Junta de Museus compra els terrenys del jaciment per salvaguardar-los, de la mateixa manera que poc després es preservaran les peces clau del romànic, el segon pilar on descansaria la seva idea d‘identitat catalana. Josep Puig i Cadafalch, especialista reconegut en romànic i director de les excavacions d‘Empúries, havia de tenir un paper destacat en aquest procés, i més després de la mort prematura de Prat el 1917.