Joana Biarnés va ser durant molts anys l’única dona fotoperiodista a Pueblo, un diari vespertí que va existir durant la dictadura franquista. En aquest mitjà va tenir l’oportunitat de desenvolupar la seva professió, que sovint va estar marcada per la seva condició femenina. Biarnés va saber treure profit d’aquest condicionant i ho va convertir en un avantatge que la va apropar a molts dels personatges més famosos de la vida social, cultural i política dels anys 60 i 70 a Madrid. El seu caràcter alegre, la seva empatia, el seu respecte pels retratats, però sobretot la seva professionalitat, van ser les claus per a aconseguir acostar-se als famosos de l’Espanya de la transició, que li concediren sempre una confiança gairebé intima. La selecció que inclou l’exposició DIVES DESCALCES, pretén treure a la llum una sèrie de retrats, molts inèdits, de dones molt famoses, sovint inaccessibles per al seu públic. Són imatges preses en entorns privats, a les seves cases, on és testimoni de moments de lleure i escenes familiars, on la Joana, malgrat portar la seva càmera a la mà, acabava sent part natural d’aquestes escenes. El resultat són retrats desenfadats, íntims i naturals que desvelen la faceta més personal de cadascuna de les protagonistes, sempre des d’un punt de vista gens tendenciós i absolutament respectuós. Dives és un relat singular que exemplifica una manera de treballar i entendre la professió que va caracteritzar la carrera de la Joana Biarnés en tots els seus àmbits i sobretot un catàleg refrescant d’unes dones-icones que van influir la vida social i la tendència cultural al llarg de la transició. Va ser una fotògrafa catalana i la primera fotògrafa catalana i espanyola que adoptà la carrera professional de fotoperiodista o reportera gràfica. Va iniciar-se en la fotografia quan era petita i ajudava el seu pare, Joan Biarnés, fotògraf esportiu, al laboratori. Va estudiar a l’Escola de Periodisme i treballava sovint amb el pare. Cobria esdeveniments esportius i, pel fet de ser dona, va ser objecte d’una forta hostilitat. Malgrat que tenia les acreditacions necessàries per treballar com a reportera, va protagonitzar situacions absurdes, com quan un àrbitre va aturar un partit de futbol per mirar d’impedir que una dona fes fotos al camp. L’any 1962 va fer un extens reportatge sobre les riuades a Terrassa i un altre a Barcelona per al diari Pueblo. Al cap de poc, el diari li va oferir d’anar a Madrid a treballar com a fotògrafa i ella va acceptar l’oferiment. Com a reportera gràfica s’arriscava molt per tal d’aconseguir la notícia que cercava. Als anys seixanta, va començar a cobrir també cròniques de moda de l’alta costura barcelonina, aleshores la més important del país. I després, es va convertir en cronista de moda de Madrid. Al llarg de més d’una dècada com a fotògrafa de moda, va viure l’evolució transgressora que experimentava aquest sector, que ella acompanyà amb els canvis d’estil de la fotografia de moda. Va treballar també en molts grans esdeveniments socials de l’època, com ara el concert dels Beatles, a Barcelona, el 1965, i va retratar Salvador Dalí, Lola Flores, Sara Montiel, Roman Polanski, Orson Welles… El 1970 va casar-se a Versalles amb el periodista Jean Michel Bamberger, la seva parella. Durant anys va ser la fotògrafa del cantantRaphael, amb qui feu gires arreu. Amb l’arribada de la democràcia el diari Pueblo va tancar i ella va treballar aleshores en diverses agències fotogràfiques: Sincropress, Heliopress, Contifoto, Cosmopress. Va deixar la feina de premsa l’any 1985, en desacord amb l’estil groc que s’havia imposat a la professió. Amb el seu marit, va obrir el restaurant Ca Na Joana a Eivissa, considerat un dels millors de les Illes. En jubilar-se es va tornar a instal·lar al Vallès, concretament a Viladecavalls.