Les Bernardes

El rostre del guerrer

Inauguració

4 de març de 2022 a les 19:30h

Dates

Fins el 27 de maig de 2022

Espai

Sala 29 m2

Horaris

De dilluns a divendres: De 9 a 21h. Dissabtes: De 10 a 13h i de 16h a 20h.

Compartir:

El 1974, un pagès que cavava un pou va desenterrar el primer soldat de terracota de Xi’an. Aleshores es va descobrir que l’emperador Qinshihuang, unificador de la Xina, havia envoltat el seu mausoleu amb un exèrcit complet de terracotta, perfectament alineat, en el qual convivien soldats, arquers, palafreners amb els seus cavalls, mossos de quadra…, prop de 8.000 homes entre guerrers i funcionaris civils perquè supervisessin tot el seu aparell militar. Tots ells, de dimensions reals i amb trets físics diferents, van formar part de l’impactant exèrcit de terracota testimoni de la conquesta del territori que va acompanyar a la unificació de la Xina. Les troballes de les peces.

Han són anteriors. Des de 1949 s’han excavat més de 10.000 tombes d’emperadors i personalitats de l’imperi Han, esteses per tot el territori xinès. Els Han creien que, en morir, una part de la seva ànima es desprenia del cos i, per tant, havien de protegir-la amb amulets que li asseguressin el viatge a l’altra vida. Però també creien que l’altra part de l’ànima es quedava unida al cos i que calia proporcionar-li els símbols de l’estatus que s’havia tingut en vida, com ara els segelles i els ornaments de jade que equivalien al seu rang i que, com l’escarabat, l’ajudaven a mantenir el seu cos incorrupte. Com en altres cultures, també calia proporcionar al cos i a l’ànima totes aquelles comoditats de les quals havien gaudit en vida: servents, secretaris, animals domèstics o sagrats, graners, llums, dipòsits d’aigua…; tots aquells elements de la vida quotidiana que els poguessin fer més confortable la nova existència del cos i d’una part de l’ànima després de la mort.

Per primera vegada a comarques gironines, tindrem l’oportunitat de veure el rostre d’un dels guerres de l’emperador. Un rostre enterrat durant centenars d’anys i que encara protegeix el llegat i la història d’un temps concret d’una terra mil·lenària.

És un periodista espanyol que ha treballat en diversos mitjans de comunicació. Va ser guardonat en 2015 amb el Premi Nacional de Televisió 2015, atorgat pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport.

El seu moment de major popularitat va coincidir amb l’emissió del programa La Clave en la seva primera etapa, entre 1976 i 1985, a Televisió Espanyola. Per aquest programa va rebre el Fotogramas de Plata

1979 al Millor intèrpret de televisió.

Va arribar a ser Director d’Informatius entre 1982 i 1983, després del nomenament de José María

Calviño com a Director d’RTVE. No obstant això, va ser destituït pocs mesos després. Després d’una sèrie de pressions per part del govern socialista, que presidia Felipe González, el programa va ser clausurat i Balbín va derivar gradualment cap a posicions clarament enfrontades amb el govern d’aquells anys. En aquest moment, va centrar la seva activitat professional en el món de la ràdio, on triomfa amb l’espai Hora cero, d’Antena 3 Radio.

En 1990 torna a televisió, de nou amb el seu mític espai de debat La clave, encara que en aquesta ocasió en Antena 3. El programa es manté fins a 1993. En 1994, en la mateixa cadena, condueix un espai d’entrevistes,La senda. Va treballar en el diariPueblo. Ha estat col·laborador del setmanariInterviú. Al 1994, després del tancament de Antena 3 Radio es trasllada a la cadena COPE, incorporant-se com a membre de la tertúlia del programa La Linterna, que dirigia Luis Herrero durant anys es mantindria com a col·laborador de la cadena, primer en la ja esmentada La linterna i, a partir de 1998, a La Mañana. El 1998 torna a TVE amb el programa Las claves en el qual entrevista grans personatges espanyols i estrangers.

El programa es va emetre des de setembre de 1998 fins a abril de 1999. En 1999, va ser nomenat director del setmanari d’informació general Artículo 20, editat per l’empresa Ediciones Tesla, S. A. La revista va tancar pocs mesos després de la seva arribada, el gener de 2000, després d’una vaga celebrada al desembre en la qual segons l’empresa editora, fins i tot, es van llançar ous al director de la publicació. Edicions Tesla va sol·licitar un expedient de regulació d’ocupació. Al novembre de 2000, va fundar el setmanari d’informació general La Clave, del qual va ser director des dels seus inicis fins al seu tancament definitiu al juliol de 2008.