“Lasciate ogni speranza”, abandoneu tota esperança, deia la inscripció a la boca de l’Infern de Dante. El sinistre gravat advertia tots els condemnats que un cop entressin a l’abisme ja no podrien sortir. Jordi Díaz Alamà ens convida a travessar el llindar d’aquesta col·lecció única on convergeixen la tradició i l’art del present, la literatura universal i les arts plàstiques. Es tracta d’un acostament en clau contemporània a la Divina Comèdia de Dante, que encara que va ser escrita al primer terç del segle XIV, continua sent una obra viva al segle XXI. El 2021 el món commemorava el setè centenari de la mort del poeta, Dante Alighieri. Arran d’aquesta efemèride, el pintor Jordi Díaz Alamà va començar el 2018 a desenvolupar una sèrie de quadres de grans dimensions, SI VOLSE A RETRO, la seva interpretació personal de l’Infern de la Divina Comèdia. La universalitat de l’obra dantesca és immensa i continua sent un terreny fèrtil en què els artistes d’avui busquen inspiració. Alamà presenta aquí un dels projectes més ambiciosos de la seva carrera, un viatge de llum i ombra per l’Infern, un entramat de paisatges, personatges i abstraccions. 

Els versos de la Divina Comèdia expliquen la història d’una visió, d’un viatge en què Dante, transportat al món sobrenatural de la teologia medieval, contempla els turments dels condemnats a l’Infern, la purificació de les ànimes al Purgatori i les alegries dels justos al Paradís.

Seguint la tradició medieval, Dante conta que Llucifer va ser llançat per Déu del Cel al centre de la Terra. Sobre ell reposa tot l’infern en forma de con invertit dividit en nou cercles concèntrics. A cadascun dels cercles trobem les ànimes dels pecadors, classificats segons la gravetat dels seus pecats en vida, seguint els preceptes de la moralitat cristiana del segle XIV. Tot i això, com apuntava Sloterdijk, el filòsof alemany, l’Infern de Dante és d’alguna manera la representació última i sublimada de la mundanitat, una diapositiva poètica de les nostres incongruències i debilitats com a éssers humans imperfectes i subjectes a la circumstància.

La sèrie SI VOLSE A RETRO consta d’unes 50 obres de grans dimensions. Alamà s’allunya del costumisme episòdic i, deixant en segon pla la il·lustració narrativa de la Divina Comèdia, ens submergeix en la representació plàstica de paisatges abruptes i de climes psicològics. Captura tot allò que queda més enllà de la visió immediata i subjectiva del poeta-protagonista. El pintor s’aventura a explorar l’arquitectura de l’infern com a espai simbòlic; captura la immensitat i la terrible quotidianitat de la presó més gran mai imaginada.

Alamà es permet també llicències interpretatives i plàstiques que no troben un paral·lel en el text original. Així, veiem uns esperits que Dante no veu, criatures amb una aparença fantasmagòrica, inspirats en animals invertebrats que solquen els quadres. Veiem llacs convertits en mars agitats o ciutats reformulades des del prisma de la imaginació. En la mateixa línia, unes de les obres són gairebé al·legories dels elements físics, en què el foc, la neu o el fang són els autèntics protagonistes.

Les obres de SI VOLSE A RETRO barregen la figuració clàssica de les obres anteriors d’Alamà amb pinzellades més expressionistes i fragments d’abstracció. La paleta tenebrista es contamina ocasionalment de color vermell en escenes on estem més a prop dels personatges perquè es tracta de retrats psicològics del dolor.

Recuperant les tècniques de treball per capes o estrats de la sèrie ClásicosDesollados, a SI VOLSE A RETRO, Alamà torna a emprar l’arqueologia pictòrica i ‘desenterra’ els seus propis quadres de la tela, jugant amb les textures úniques que li proporcionen la cera i la resina. Les espelmes van ser companyes del geni florentí durant les seves llargues nits de treball sota la llum vibrant de la flama. L’ús de la cera a les obres d’Alamà aporta un ric entramat de transparències i una textura orgànica que estableix un diàleg clar entre el patiment dels cossos dels condemnats i la visceralitat de les escenes.

A l’obra “El pou de les ànimes” podem observar la varietat de traços d’Alamà. Veiem traços precisos i controlats que es teixeixen a les cares al servei de la figuració i la representació i altres traços completament alliberats, alguns fets amb les mans o els braços, expressions de patiment. L’obra més imponent de l’exposició és un gran fris en tres parts, “El Fris de les Ànimes”. Aquesta obra constitueix una síntesi argumental i psíquica de tota l’experiència, un resum conceptual de l’obra i un conglomerat visual de tot el viatge del pintor al voltant de Dante. Aquí, el temps i l’espai es comprimeixen. Apareixen representants de tots els nivells de l’Infern. Veiem una de les poques ànimes amb nom i cognom que Alamà trasllada del text a la tela. Es tracta del personatge d’Elena de Troia —sense Paris—, que apareix a la part esquerra del fris i que concentra a la seva figura tots els personatges del cant V com a representant universal de la luxúria. Elena té un rostre serè, una actitud plena d’acceptació. No se’n penedeix del seu “pecat”, tornaria a estimar amb excés si pogués tornar a viure. La composició continua amb un remolí de braços i cames on ànimes, bèsties i dimonis semblen ballar. Reconeixem el can Cerber, les àrpies, les serps i els centaures que s’alcen sobre les ànimes

Alamà culmina el recorregut pictòric amb el quadre de Llucifer. Es tracta d’una obra amb una força expressiva aclaparadora, que situa l’espectador davant d’un dels punts d’inflexió de la Divina Comèdia. El cos del dimoni es reflecteix al llac gelat. En aquest nivell de l’infern moren els traïdors. El dimoni entre dimonis amaga la cara mentre devora a Judes i veu en aquest mirall d’aigua congelada que la seva anatomia s’assembla a la dels homes que jutja i tortura.

La sèrie SI VOLSE A RETRO, és una fita artística que marca un moment especial a la carrera de Jordi Díaz Alamà. Representar l’infern pot ser un parany, ja que és molt fàcil deixar-se emportar pel maniqueisme o al romanticisme. Alamà crea, però, un infern consistent, coherent, en què la fantasia i allò fantàstic estan sempre al servei de l’exploració del que és humà i tangible, en què palpem la tradició i el present a parts iguals, un infern en conviuen la figuració clàssica i un gran ventall de plasticitats i recursos contemporanis.