Irònia i humor en una exposició que evoca la nostra infantesa

El llapis punyent i esmolat de les vinyetes de Juanjo Sáez l’ha convertit en un renomat il·lustrador, i tanmateix l’autor, amb la sàtira madura, ha sabut despullar l’emotivitat tal i com ho faria un nen. Ese niño era yo suposa un nou exercici de sinceritat, on una sèrie de dibuixos d’estètica infantil reivindiquen aquell estat essencialment creatiu de la infància, i la seva percepció imaginativa de la realitat. Amb un to entranyable i reflexiu, exempt de sentimentalismes, Sáez representa amb enyor l’incontestable pas del temps, i amb imatges simbòliques ens confessa que mai ha volgut fer-se gran. Si és condició de l’artista el no deixar de jugar, i el preservar el nen interior com a garantia creativa, l’obra de Sáez ens trasllada a les visions infantils de Miró, Calder o Picasso, i a una ficcionalitat que suggereix plenes concomitàncies entre el misteri del procés creatiu i el d’una infantesa que l’artista recupera “a voluntat”. Si el pensament artístic s’elabora en la dialèctica entre els somnis, els anhels i les obsessions d’infantesa, és dibuixant un paisatge, un bodegó, un vas de llet o un avió quan apareixen els traços fluïts i inspirats de l’artista-infant, que celebrant inclús l’esborranc, brollen acolorits d’un volcà d’emocions abstractes. En definitiva, Ese niño era yo expressa artísticament una manera de no defallir en l’infantilisme: no sortir de la infància.