L’arquitecte i historiador Juan Bassegoda Nonell comenta que Antoni Gaudí va tenir l’habilitat de “saber veure la meravella de la creació i entendre el valor de la llum, del color i de la lluentor com ningú ho havia fet fins llavors”, i que la seva arquitectura es fonamenta en la “tècnica que li va oferir la botànica, la geologia i la zoologia, que van ser la base del seu pensament artístic creador”. En el mateix sentit el filòsof i historiador Daniel Giralt-Miracle ho descriu com “un home inquiet, interessat en l’entorn, culte i potser excessivament detallista i convuls, amb tendència a voler expressar en les seves obres la màxima quantitat de referències”.

Juan Bassegoda Nonell, sent director de la Real Càtedra Gaudí, i l’arquitecte Gustavo García Gabarró, que va realitzar la seva tesi doctoral sobre l’obra d’Antoni Gaudí el descriuen com un home amb “una gran capacitat d’observació i apassionat interès per la naturalesa”, que va aprendre a descobrir-la i estimar-la des de molt jove, i al llarg dels estius que va passar al camp del poble de Riudoms, a Tarragona. “Allà va ser on va aprendre a observar la llum del paisatge i a integrar-la en les bellíssimes formes decoratives que oferien els regnes mineral, animal i vegetal, al mateix temps, que es va anar adonant que el propòsit no era crear obres d’art, sinó elements útils i funcionals”. D’aquí ve que quan contempla la naturalesa mirant el cel, els núvols, l’aigua a les roques i a les plantes, els animals o les muntanyes “no visualitzava en elles formes regulars, no existien, o les veia rarament” i d’aquí ve que “Antoni Gaudí en la decoració dels seus edificis, quan va fer servir plantes, flors o animals, ho va fer prenent-les de la naturalesa, tal qual són en realitat, sense el propòsit de tants arquitectes que al llarg de la història també les van utilitzar, prèvia intel·lectualització artística, per a sotmetre-les a simetries, dissimetries o composicions artificials” produït la pèrdua de l’harmonia amb la creació”.

Tal vegada, l’inici del trencadís es troba, tal com assenyala Rubén Ledesma Benítez en el seu treball de final de carrera en els Pavellons Finca Güell (1884-1887). Antoni Gaudí per a “la coronació de les façanes exteriors del pavelló usà maons massissos d’argila de tonalitat molt vermella, col·locant-los a manera d’encaix que gradualment avançaven cap a l’exterior de la línia de la façana. D’aquesta manera, gràcies a la policromia dels maons al costat dels petits fragments ceràmics de colors incrustats en les juntes de la unió, aconseguia un efecte reflector molt viu, quan els raigs de sol incidien sobre ells”. Aquesta idea es veu reforçada quan fa referència també a les “xemeneies de ventilació que van ser revestides exteriorment amb trossos de ceràmica de colors”, coincidint amb l’opinió de la catedràtica Mireia Freixa Serra i de la historiadora d’art Marta Saliné i Perich que assenyalen que “l’ornamentació de les obres anteriors d’Antoni Gaudí, les havia obtingut a partir dels propis taulells, que feia per encàrrec i amb assumptes decoratius concrets, gira-sols en relleu en El Capritx o clavells pintats amb plantilla a la casa Vicens, i que no va ser fins a la construcció dels Pavellons Güell on va trencar l’estètica reglada per nous recursos – posant en pràctica les seves idees sobre l’arquitectura policromada mitjançant el contrast entre el maó vist i el color de la ceràmica, introduint, a més el trencadís – i emprant materials de baix cost o fins i tot recuperats”. Així doncs, assenyalem que sembla evident que l’inici d’aquesta nova tècnica es desenvolupa per primera vegada en aquest espai i en el qual es dona vida a una nova tècnica artística.

La catedràtica d’història d’art de la Universitat de Barcelona Mireia Freixa Serra i la historiadora d’art Marta Saliné i Perich defineixen trencadís com un adjectiu que significa «el que es trenca amb facilitat», (trencadís, en català), “una tècnica feta amb materials fàcils de fragmentar, que consisteix a trencar taulells descuradament, amb la finalitat de donar forma a un mosaic que mostri una imatge amb un revestiment fraccionat en trossos desiguals i col·locats de manera casual”, que es diferencia del mosaic ceràmic perquè “el tall dels fragments no ha de ser acurat ni precís”.

L’historiador de la Universitat de Lleó, César García Álvarez, analitzant la simbologia de l’obra de Gaudí comenta que la tècnica del trencadís és gaudiniana per antonomàsia i la defineix com “un procediment eloqüent, el material ha de ser trencat per a poder ser recompost. La seva bellesa original, massa perfecta, no pot sobreviure”… “La bellesa transfigurada de les obres gaudianes, i en aquest cas del trencadís són el resultat d’una mortificació prèvia de la matèria que queda així redimida de la seva vanitosa ànsia de perfecció”, i afegeix “aquest sembla ser el sentit simbòlic que en el relat de com els costosíssims taulells venecians eren trossejats, trencats, castigats, per a ser recompostos acuradament i redimits dins el trencadís, exhibint les petjades del seu patiment però també la humil alegria d’integrar-se en un ordre formal posterior”.

El filòsof i historiador d’art Daniel Giralt-Miracle Rodríguez, comenta que l’originalitat d’Antonio Gaudí “consisteix en aquesta manera empírica i experimental d’entendre el seu treball i la seva decidida voluntat per trencar amb la tradició, primer en allò formal (és a dir, en els estils històrics) i després en allò estructural i en allò constructiu” i afegeix “la seva obsessió pels resultats plàstics, per destacar la capacitat expressiva de les formes i dels materials i per transformar en art cadascuna de les seves obres, l’impulsa a anar més enllà de la pintura i l’escultura tradicional, cosa que portés a utilitzar els recursos propis de les arts decoratives, però al servei del seu ideari artístic”. Daniel Giralt-Miracle assenyala en el seu llibre que Salvador Dalí va dir, referint-se a les obres d’Antonio Gaudí, que “hem d’apropar-nos a la seva obra amb els cinc sentits”, perquè “hi ha l’espai, el color, les formes, la llum i les textures tenen un paper decisiu” i assenyala que per aquesta raó, el catedràtic i historiador d’art Alexander Cirici, afirmava que Antonio Gaudí va ser un pintor abstracte anterior a Vasili Kandinsky sense que en fos conscient i que a més per “l’audàcia i la màgia de les formes de les obres d’Antonio Gaudí, pel gust pels símbols i per la iconografia popular i religiosa, més d’una vegada se l’ha definit com un avançat del surrealisme.