Les Bernardes

Sense fronteres

Inauguració

7 de maig del 2021 a les 20:00h

Dates

Fins al 30 de juliol de 2021

Espai

Sala Central - Berta Casas

Horaris

De dilluns a divendres: De 9h a 21h. Dissabtes: De 10h a 13h i de 16h a 20h.

Compartir:

Chavela Vargas va dir molt oportunament que «la música no té fronteres, però sí un final comú: l’amor i la rebel·lia». Que la música no té fronteres ho demostra el fet que gaudim i ens emocionem amb tot tipus d’estils musicals i, fins i tot, amb cançons d’altres contrades que ni tan sols podem entendre. Això es deu a que la música no sap d’idiomes i que la melodia és un llenguatge universal. L’única cosa important és només si ens emocionem, si el que escoltem provoca algun tipus de sentiment. Una melodia pot modificar el nostre estat d’ànim, pot influenciar-nos positivament millorant la salut i estimulant el nostre cervell. Així doncs, la música no és només una experiència de sons ordenats, sorolls, silencis i ritmes. La música és important a les nostres vides perquè ens recompensa intel·lectual i espiritualment. Per aquest motiu, obviant qualsevol tipus de frontera temporal, territorial, intel·lectual o estètica, Les Bernardes vol homenatjar la figura de Tino Casal l’any que es celebrarà el trenta aniversari de la seva mort ocorreguda l’any 1991.

La vessant més coneguda de l’artista, el pare de la movida madrileña, és evidentment la música vanguardista i agosarada que va remoure el panorama musical de l’estat. La seva influència és tan important que encara té la capacitat de sorprendre’ns tres dècades després de la seva mort amb un nou disc inèdit publicat el passat 5 de desembre sota el títol Origen. Però casal era quelcom més que un cantant, compositor i dissenyador. Per sobre de tot era un creador nat, un artista de cap a peus que no deixava mai d’indagar, experimentar i evolucionar trencant tota mena de fronteres. 

Artista en majúscules: Tino Casal (Oviedo, 1946 – Aravaca, Madrid, 1991)

Va ser un compositor i cantant espanyol de música pop. Figura controvertida, Tino Casal no va deixar mai d’anar més enllà d’allò convencional. Va lluitar per una estètica barroca, sobrecarregada, en la qual va creure des del principi, i va jugar amb una imatge ambigua a mig camí entre el glam de David Bowie i les drag queens. Però, per damunt d’aquestes característiques, va prevaldre la seva enorme creativitat. Abans de ser famós va formar part dels Arxiduques, un dels grups asturians més importants de la dècada dels seixanta i setanta. Actuava amb una espècie d’orquestra-conjunt amb la qual va recórrer tot el Principat amenitzant vetllades juvenils. Amb aquest grup va gravar diversos discos; destaquen temes com a Lamento de gaitas o Si mi padre fuera rey. Amb l’experiència adquirida es va dedicar a produir a una de les seves bandes preferides, Obús, pionera del heavy espanyol, respectant sempre les idees del grup, i va donar suport als inicis del cineasta Pedro Almodóvar. Després de diversos intents de debutar en solitari com a cantant melòdic, al 1981, de la mà del productor Julián Ruiz, Tino Casal va llançar un dels discos més originals del pop espanyol, Neocasal. El single Champú de huevo va tenir un extraordinari acolliment: va ser número u de vendes a Espanya i el seu èxit va permetre a Casal desenvolupar les seves idees innovadores. Casal i Ruiz intentaven introduir a Espanya el corrent llavors dominant dels Nous Romàntics, amanits amb una certa estètica glam en la música i tocs punkies en els dissenys de roba i imatge i a les portades dels discs. Tino Casal va potenciar el culte a l’estètica cuidant cada detall amb un perfeccionisme a vegades hilarant. El seu millor resultat va ser el single Embrujada, recolzat promocionalment en un vídeo espectacular amb un disseny impactant. El tema es va incloure en el seu segon elepé, Etiqueta negra (1983). El seu èxit es va prolongar amb Hielo Rojo (1984), però en ple triomf va sofrir un accident que es va complicar amb una malaltia i el va obligar a retirar-se durant tres anys. Ja recuperat, i de nou amb el suport en la producció de Julián Ruiz, al 1988 va editar Lágrimas de cocodrilo, disc que incloïa una excel·lent versió del clàssic Eloise de Barry Ryan i amb el qual va tornar als primers llocs de les llistes de vendes. Al 1990 va publicar el que anava a ser el seu últim disc, Histèria.

Un diumenge de tardor, al setembre de 1991, Tino Casal va sofrir un accident automobilístic a Aravaca en el qual va perdre la vida. Per pura coincidència, l’endemà es va publicar, seguint el calendari previst, la seva col·lecció de Grans èxits, disc que repassava les seves millors cançons. La seva figura va ser molt plorada; deixava un buit esteticista que no seria ocupat per ningú durant les dècades següents. Molts músics i intèrprets, entre ells Alaska i Marta Sánchez, li han retut homenatge des de llavors, fent versions les seves cançons o donant a conèixer temes inèdits seus.