Va ser un compositor i cantant espanyol de música pop. Figura controvertida, Tino Casal no va deixar mai d’anar més enllà d’allò convencional. Va lluitar per una estètica barroca, sobrecarregada, en la qual va creure des del principi, i va jugar amb una imatge ambigua a mig camí entre el glam de David Bowie i les drag queens. Però, per damunt d’aquestes característiques, va prevaldre la seva enorme creativitat. Abans de ser famós va formar part dels Arxiduques, un dels grups asturians més importants de la dècada dels seixanta i setanta. Actuava amb una espècie d’orquestra-conjunt amb la qual va recórrer tot el Principat amenitzant vetllades juvenils. Amb aquest grup va gravar diversos discos; destaquen temes com a Lamento de gaitas o Si mi padre fuera rey. Amb l’experiència adquirida es va dedicar a produir a una de les seves bandes preferides, Obús, pionera del heavy espanyol, respectant sempre les idees del grup, i va donar suport als inicis del cineasta Pedro Almodóvar. Després de diversos intents de debutar en solitari com a cantant melòdic, al 1981, de la mà del productor Julián Ruiz, Tino Casal va llançar un dels discos més originals del pop espanyol, Neocasal. El single Champú de huevo va tenir un extraordinari acolliment: va ser número u de vendes a Espanya i el seu èxit va permetre a Casal desenvolupar les seves idees innovadores. Casal i Ruiz intentaven introduir a Espanya el corrent llavors dominant dels Nous Romàntics, amanits amb una certa estètica glam en la música i tocs punkies en els dissenys de roba i imatge i a les portades dels discs. Tino Casal va potenciar el culte a l’estètica cuidant cada detall amb un perfeccionisme a vegades hilarant. El seu millor resultat va ser el single Embrujada, recolzat promocionalment en un vídeo espectacular amb un disseny impactant. El tema es va incloure en el seu segon elepé, Etiqueta negra (1983). El seu èxit es va prolongar amb Hielo Rojo (1984), però en ple triomf va sofrir un accident que es va complicar amb una malaltia i el va obligar a retirar-se durant tres anys. Ja recuperat, i de nou amb el suport en la producció de Julián Ruiz, al 1988 va editar Lágrimas de cocodrilo, disc que incloïa una excel·lent versió del clàssic Eloise de Barry Ryan i amb el qual va tornar als primers llocs de les llistes de vendes. Al 1990 va publicar el que anava a ser el seu últim disc, Histèria.