Em fascina molt el bosc, envoltat d’un aire natural i senzill. Embolcallat d’una estranya sensació, sento com el bosc crida, gairebé fent-me una senyal. Em trobo responent al poder telepàtic del bosc. Mogut per aquesta sensació misteriosa, he estat fent fotografies.

Probablement, això es pot atribuir al fet que sóc un japonès autòcton que viu al Japó, on el setanta per cent de la terra està formada per muntanyes i boscos. Al Japó tenim una llarga història i una llarga tradició de fer tot el possible per preservar i, fins i tot, adorar la naturalesa. No obstant això, no es pot negar que el fil de coexistència que uneix de manera intricada la naturalesa i els éssers humans s’ha trencat al Japó contemporani. La urbanització desenfrenada del Japó reflecteix els canvis globals que s’estan produint.

Personalment, mai vaig abraçar cap sentiment d’afinitat pels boscos durant el període de quaranta anys que vaig viure a la megalòpoli de Tòquio. No obstant això, a causa de l’inestimable experiència de passar els deu anys següents construint la meva pròpia casa en el bosc, la meva sensibilitat cap a la naturalesa va despertar-se completament.

El temps que fluïa tan suaument als boscos va resultar ser molt més agradable que el so del rellotge avançant. A través de l’experiència de construir una casa amb les meves pròpies mans, es van despertar els sentiments d’anhel i apreciació, així com l’admiració davant la naturalesa que, com a japonès, havia estat dormint en els meus gens. Aquests sentiments que havien aparegut van quedar impresos en tots els racons de la meva ànima. 

Això em va conduir a la trobada amb la fotografia.

Per a mi, la fotografia és només una de les moltes benediccions meravelloses de la Mare Natura. No obstant això, també és cert que la propagació de la destrucció mediambiental m’està fent difícil seguir amb les meves activitats fotogràfiques. De vegades, passejo més de deu hores al dia, però sense èxit, només per descobrir que el bosc indicat en el mapa s’ha convertit en el lloc de construcció d’una presa. No obstant això, no hi renuncio, perquè també he tingut la sort de trobar-me amb arbres gegants dins dels boscos. Els arbres que van ser considerats de poca utilitat i deixats sense talar a causa de les seves formes tortuoses van continuar vivint durant diversos centenars d’anys, convertint-se en arbres gegantins. 

Mentre passejo pels boscos remots, em sento cada vegada més intrigat pel “Bosc d’Urbà”. És principalment naturalesa artificial. No obstant això, fins i tot en un entorn urbà, podem trobar restes del fort desig humà de viure amb la naturalesa. El Parc Central de la ciutat de Nova York, al cor de la selva de formigó, és un dels llocs típics. Allà, amb l’ímpetu per capturar la naturalesa de la natura, vaig fer tot el possible per escoltar els murmuris dels arbres com faig mentre passejo per les profunditats del bosc.

Com una pel·lícula documental, els anells anuals dels arbres registren els esdeveniments que succeeixen al llarg de la vida de cada arbre. En fixar-me en ells, de fet ,’estic centrant en mi mateix. I obro l’obturador de la meva càmera només una vegada. Fotografies que capturen trobades inèdites… M’he inspirat en aquest estil de fotografia. No soc jo qui pren les fotografies, més aviat és la naturalesa la que m’indueix a fer-ne el retrat. I és el meu desig sincer que aquestes fotografies mai acabin essent un rèquiem per a la terra.