Un “accident” de l’artista a Roma quan va perdre totes les fotografies dóna sentit a una exposició sobre la memòria inventada

El psicoanalista Jacques Lacan va dir: “Ser no és més que oblidar”, i aquesta afirmació bé podria definir el treball artístic que Tatiana Abellán duu a terme al voltant del concepte de la memòria. El projecte expositiu Eco, olvido, nada és una instal·lació que es composa d’una sèrie de fotografies d’època manipulades químicament per aquesta artista-alquimista; totes elles són ecos de vides ja oblidades, que no tenen qui les recordi, que han estat i ja no són. Les fotografies fan menció a una memòria líquida, que oscil·la entre el record i l’oblit, l’aparició i la desaparició, entre el què encara es mostra i el què s’esborra després de l’acció i la intervenció artístiques d’Abellán. Mentre la imatge fotogràfica es dissol, és com si es fixés la memòria; desfer el visible és per l’artista un retornar la imatge al seu ésser-cos, o a la imatge-empremta que apareix quan tot semblava haver-se evaporat.