Skip to main content

Quan la pell es converteix en biografia: què ens expliquen els tatuatges sobre la societat actual?

La història de la humanitat també es pot llegir a través de la pell. Molt abans que existissin els llibres, les fotografies o les xarxes socials, els éssers humans ja marcaven el cos per expressar qui eren, a quin grup pertanyien o quin lloc ocupaven dins de la comunitat. Els tatuatges podien assenyalar el pas a la vida adulta, protegir dels perills, recordar els avantpassats o distingir guerrers, sacerdots i membres d’un determinat poble.
Durant segles, en moltes societats occidentals els tatuatges van ser mirats amb recel. S’associaven a mariners, presoners, soldats, delinqüents o grups situats als marges de la societat. La pell tatuada no era percebuda únicament com una elecció estètica: podia funcionar com un estigma, una marca que despertava prejudicis i condicionava la manera com aquella persona era mirada i tractada.
En poques dècades, però, aquesta percepció ha canviat profundament.
Avui trobem tatuatges en persones de totes les edats, professions i entorns socials. Els porten esportistes i músics, però també professors, metges, advocats, treballadors, estudiants, pares i mares de família. Alguns són discrets i queden amagats sota la roba; d’altres ocupen braços, cames, l’esquena o el coll, i formen part de la imatge pública de la persona.

El tatuatge ha passat de ser una marca associada a la marginalitat, a convertir-se en una pràctica àmpliament acceptada.

El tatuatge ha passat de ser una marca associada a la marginalitat, a convertir-se en una pràctica àmpliament acceptada. Tanmateix, aquest canvi planteja una pregunta més profunda: per què, en una societat en què gairebé tot canvia ràpidament, tantes persones decideixen deixar una marca permanent a la pell?
En un món en què tot sembla provisional, tatuar-se pot ser una manera de transformar una experiència, una persona o una convicció en una marca destinada a perdurar.
Per intentar respondre aquesta pregunta, vaig entrevistar vint persones tatuades, tretze homes i set dones d’entre dinou i quaranta-cinc anys, procedents de contextos rurals i urbans de Catalunya. Volia conèixer no només què s’havien tatuat, sinó també per què ho havien fet, com havien viscut l’experiència i quin significat conservava aquella marca amb el pas del temps.
Les entrevistes van mostrar una realitat diversa. No tots els tatuatges tenen una història extraordinària ni tots responen a una decisió llargament meditada. Alguns sorgeixen d’un impuls, d’una moda o d’una experiència compartida amb amics. D’altres, en canvi, recorden el naixement d’un fill, la mort d’una persona estimada, una separació, un accident, un viatge o la superació d’un període difícil.
Malgrat aquesta diversitat, hi havia un element que es repetia: per a moltes de les persones entrevistades, el tatuatge no era un simple dibuix. Formava part de la manera com explicaven la seva vida.

La pell es converteix, així, en un espai on conviuen el passat, el present i la identitat que la persona vol projectar.

El tatuatge no reflecteix només la societat: també contribueix a donar-hi forma.

LA PELL COM A RELAT PERSONAL

Una de les persones entrevistades s’havia anat cobrint el cos amb noms de familiars, animals i símbols vinculats als seus temors i aspiracions. Alguns tatuatges havien començat com un joc; d’altres, en canvi, representaven la seva dona, els seus fills o moments decisius de la seva biografia. Quan els mostrava, no descrivia només unes imatges: explicava la seva trajectòria personal.
Una jove havia escollit una cabra per expressar el seu compromís amb el vegetarianisme. Aquell animal no era una decoració arbitrària, sinó la representació visible d’una convicció moral. El tatuatge li recordava com volia viure i, alhora, comunicava als altres una part de la seva identitat.
Aquests casos ens permeten entendre el cos com una mena d’arxiu biogràfic. Fotografies, objectes i escrits conserven records fora de nosaltres; el tatuatge, en canvi, els inscriu a la pell. La persona no només recorda una experiència, sinó que decideix portar-la amb ella.
La diferència és important. Una fotografia es pot guardar en un calaix. Un missatge es pot eliminar. Una publicació digital pot desaparèixer. El tatuatge acompanya el cos i canvia amb ell. La pell es converteix, així, en un espai on conviuen el passat, el present i la identitat que la persona vol projectar.
Aquesta permanència no significa que el tatuatge mantingui sempre el mateix sentit. Les persones canvien i també ho fa la manera com interpreten les marques del seu cos. Un tatuatge que inicialment representava una relació amorosa pot acabar recordant una etapa superada. Un símbol fet durant la joventut pot adquirir, anys després, un significat inesperat. La marca roman, però la història que explica es transforma.

TATUAR-SE PE PERTÀNYER

El tatuatge tampoc no és una pràctica exclusivament individual. Encara que sovint es presentin com una afirmació del jo —«aquest és el meu cos i jo decideixo què hi faig»—, moltes marques només es poden comprendre a partir d’una relació o d’una comunitat.
En un municipi de les Terres de l’Ebre, un entrevistat explicava que els joves de la mateixa quinta es tatuaven un bou quan arribaven a la majoria d’edat. La figura els identificava amb el poble i amb la seva generació. Tatuar-se era una manera de dir que ja formaven part del món adult i que compartien un vincle que havia de perdurar.
En un altre cas, tres amics es van tatuar un trèvol després d’un viatge a Irlanda. Una altra entrevistada i les seves amigues van escollir un mateix motiu, una papallona, encara que cadascuna se la va fer d’una mida i en un lloc diferents. Les marques eren individuals, però el seu significat naixia del vincle.
Hi ha tatuatges que no diuen únicament «això soc jo», sinó també «aquestes persones formen part de mi».
En les societats tradicionals, nombrosos rituals assenyalaven públicament el pas d’una etapa vital a una altra. La comunitat reconeixia que un infant havia entrat al món adult, que dues persones formaven una nova família o que algú assumia una responsabilitat diferent. Actualment, moltes d’aquestes transicions han perdut visibilitat social i es viuen de manera més individual.
En aquest context, el tatuatge pot actuar com un ritu de pas contemporani. Una jove va esperar fins als divuit anys per fer-se’n un de grans dimensions a la cama. Per a ella, representava la majoria d’edat i la capacitat de decidir sobre el propi cos. Un home es va tatuar després de separar-se, per marcar l’inici d’una nova etapa. Un altre va escollir l’expressió carpe diem després de sobreviure a un accident de moto que gairebé li va costar la vida.
En tots tres casos, el tatuatge feia visible un abans i un després.

EL DOLOR TAMBÉ FORMA PART DEL SIGNIFICAT

Tatuar-se implica sotmetre voluntàriament el cos a una experiència dolorosa. Es podria pensar que el dolor és simplement un inconvenient que cal suportar per obtenir el resultat desitjat. Tanmateix, diverses persones entrevistades li atribuïen un significat propi.
Alguns explicaven que el dolor augmentava el valor del tatuatge. El fet d’haver-lo suportat convertia la marca en el resultat d’un esforç. Altres descrivien el procés com una prova personal o una experiència gairebé ritual. La persona escull el disseny, decideix en quina part del cos el vol, accepta el dolor i, finalment, contempla una marca que, a partir d’aquell moment, forma part d’ella.
Aquest procés pot generar una sensació de control sobre el propi cos. En la vida quotidiana afrontem canvis, pèrdues o situacions que no hem escollit. En el tatuatge, en canvi, el dolor és previst, delimitat i voluntari. Té un inici, una finalitat i un resultat visible.
Això no permet afirmar que tatuar-se sigui una teràpia ni que resolgui per si mateix un malestar emocional. Sí que mostra, però, que algunes persones ho viuen com una experiència de reafirmació. Diverses persones entrevistades descrivien l’expectació prèvia, l’adrenalina del moment i la satisfacció posterior com una mena de «pujada» emocional que els proporcionava energia durant setmanes o mesos.
Per a alguns, pensar el disseny i veure’l finalitzat ajudava a ordenar una experiència difícil. Per a altres, mirar el tatuatge els recordava una promesa personal o els donava força en un moment de desànim. La marca no eliminava el problema, però podia contribuir a fer-lo comprensible i incorporar-lo al relat de la pròpia vida.

ENTRE L’AUTENTICITAT I EL MERCAT

Els tatuatges acostumen a presentar-se com una expressió singular: cada persona vol una marca pròpia, capaç de reflectir la seva identitat. Però aquesta voluntat d’autenticitat conviu amb una indústria cada vegada més extensa.
Estudis, convencions, revistes especialitzades i xarxes socials fan circular milers de dissenys. Els tatuadors desenvolupen estils reconeixibles, i alguns es converteixen en creadors amb projecció internacional. Les plataformes digitals permeten descobrir noves tendències, comparar treballs i mostrar el resultat a una audiència molt més àmplia.
Això planteja una paradoxa. Volem un tatuatge que expressi allò que ens fa únics, però sovint escollim entre imatges, modes i repertoris compartits. La singularitat també es construeix amb símbols i referents que la societat i el mercat posen a la nostra disposició.
Per aquest motiu, en una recerca posterior sobre el tatuatge com a fet social total, he proposat analitzar-lo des de tres dimensions inseparables. És una pràctica corporal, perquè transforma físicament la pell i la manera com vivim el cos; és una pràctica relacional, perquè comunica significats i crea vincles; i és, també, una pràctica econòmica, perquè forma part d’un mercat que produeix tendències, desitjos i formes de distinció.
El tatuatge no reflecteix només la societat: també contribueix a donar-hi forma. Intervé en la manera com presentem la nostra identitat, com reconeixem els altres i com convertim el cos en un espai d’expressió, relació i consum.
Una marca estable en un món canviant
Els tatuatges contemporanis no tenen un únic significat. Poden ser una decisió estètica, un record, una promesa, una afirmació d’autonomia, un signe de pertinença o una manera de marcar un canvi vital. En molts casos, diverses d’aquestes dimensions apareixen alhora.
La seva expansió ens parla d’una societat en què les identitats ja no venen completament definides per la família, la religió, la professió o la comunitat d’origen. Cadascú ha de construir i explicar la seva biografia amb els recursos que té al seu abast. El cos s’ha convertit en un dels espais principals on es fa visible aquesta construcció personal.
Però la pell tatuada també mostra que la identitat no és mai del tot individual. Els símbols que escollim provenen d’un món compartit. Els altres els observen, els interpreten, els admiren o els rebutgen. Fins i tot el tatuatge més íntim està travessat per relacions, normes culturals i experiències col·lectives.
Durant molt de temps ens hem preguntat què revelava un tatuatge sobre la persona que el portava. Potser ara hauríem de plantejar la pregunta d’una altra manera: si cada vegada més persones decideixen inscriure records, vincles i conviccions sobre el cos, què ens diu aquesta elecció sobre la societat en què vivim?

Joan Tahull Fort és doctor en sociologia i professor de la Universitat de Lleida. La seva recerca estudia les transformacions socials contemporànies, la construcció de la identitat, les relacions intergeneracionals i les formes actuals de cerca de sentit. És autor de l’article divulgatiu «Per què ens tatuem?» i de diversos estudis acadèmics sobre els significats socials, corporals i econòmics dels tatuatges.

Referències bibliogràfiques

Ganter, R. «De cuerpos, tatuajes y culturas juveniles». Espacio Abierto, vol. 15, núm. 1-2 (2006), p. 427-454. [en línia] <https://www.redalyc.org/articulo.oa?id=12215222> [Consulta: 30 octubre 2026].

Gutiérrez, E. «El tatuaje, la escarificación y el branding». Pirineos. Revista de la Consejería de Educación en Andorra, núm. 11 (2015), p. 40-46. [en línia] <https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=5338323> [Consulta: 30 octubre 2026].

Porzio, L. «Skinheads. Tatuaje, género y cultura juvenil». Revista de Estudios de Juventud, núm. 64 (2004), p. 101-110. [en línia] <https://www.injuve.es/sites/default/files/tema9.pdf> [Consulta: 30 octubre 2026].

Sastre Cifuentes, A. «Cuerpos que narran: la práctica del tatuaje y el proceso de subjetivación». Diversitas: Perspectivas en Psicología, vol. 7, núm. 1 (2011), p. 179-191. [en línia] <https://doi.org/10.15332/s1794-9998.2011.0001.12> [Consulta: 30 octubre 2026].

Tahull Fort, J. «La compleja transición de los adolescentes hacia la vida adulta». Revista de Antropología Experimental, núm. 16 (2016), p. 27-44. [en línia] <https://doi.org/10.17561/rae.v0i16.2853> [Consulta: 30 octubre 2026].

Tahull Fort, J. «Popularización de los tatuajes entre los jóvenes y adultos españoles: ¿Búsqueda de sentido y/o calmante existencial?». Revista de Humanidades, núm. 55 (2025), p. 143-164. [en línia] <https://doi.org/10.5944/rdh.55.2025.38749> [Consulta: 30 octubre 2026].

Tahull Fort, J. «Construcción de la identidad en la Posmodernidad: desafíos y oportunidades». Revista Internacional de Filosofía Teórica y Práctica, vol. 6, núm. 1 (2026), p. 83-104. [en línia]
<https://doi.org/10.51660/riftp61250> [Consulta: 30 octubre 2026].

Tahull Fort, J. «El tatuaje como hecho social total: cuerpo, identidad y economía en las sociedades contemporáneas». Aposta. Revista de Ciencias Sociales, vol. 24, núm. 110 (2026), e684. [en línia] <https://doi.org/10.23900/ra.v24i110.684> [Consulta: 30 octubre 2026].

Tahull Fort, J.; Molina Luque, F.; Montero Plaza, I. «Posmodernidad. Elementos sociales vinculados con los jóvenes». Análisis, vol. 48, núm. 88 (2016), p. 23-39. [en línia] <https://doi.org/10.15332/s0120-8454.2016.0088.01> [Consulta: 30 octubre 2026].

Tahull Fort, J.; Montero Plaza, Y. «Sociedad, familia y escuela en la Postmodernidad. Interacciones turbulentas, relativismo y anomia». Análisis, vol. 50, núm. 93 (2018), p. 427-447. [en línia] <https://doi.org/10.15332/10.15332/s0120-8454.2018.0093.08> [Consulta: 30 octubre 2026].

Walzer, A. «Tatuaje y significado: en torno al tatuaje contemporáneo». Revista de Humanidades, núm. 24 (2015), p. 193-216. [en línia] <https://doi.org/10.5944/rdh.24.2015.15346> [Consulta: 30 octubre 2026].

Walzer, A.; Sanjurjo, P. «Los medios de comunicación y el tatuaje contemporáneo». Communication & Society, vol. 29, núm. 1 (2016), p. 69-81. [en línia] <https://doi.org/10.15581/003.29.35936> [Consulta: 30 octubre 2026].