Una geometria lírica

El pintor Artur Aguilar troba la geometria euclidiana en la natura, l’equilibri que hi ha a l’interior de la natura a partir de la secció àuria. Però aquest no és un fet estàtic en la natura, sinó també dinàmic, com ho mostra el moviment d’un falcó que vola en sentit descendent fent un espiral logarítmica. Ha posat l’espai pictòric al servei de les regles matemàtiques que regeixen la naturalesa i la secció àuria o nombre d’or que el Renaixement vincula a la idea de proporció i bellesa perfectes. Combina l’esperit constructiu de l’espai amb la vibració òptica del color que dona calidesa i emoció a aquestes sèries modulars i minimalistes.
Al mateix temps, és un artista que mai no abandona la llei clàssica del nombre d’or, aquella que donà fama al matemàtic Luca Paccioli amb la seva obra més influent, De Divina Proportione (1496-98), escrita a Milà i que s’ocupa dels polígons i la perspectiva en els pintors del Quattrocento, de les idees de Vitruvi en l’arquitectura i dels poliedres
regulars o platònics que il·lustrà Leonardo da Vinci.
Artur Aguilar cursà estudis de Belles Arts a Barcelona, però molt aviat descobrí l’avantguarda a París. Fascinat pel contrast simultani de colors en l’obra de Robert i Sonia Delaunay abandonà els acadèmics bodegons per endinsar-se en models rupturistes de la història de l’art encaminats a posar la geometria en un camí de l’avantguarda: Kasimir Malévitx, Joseph Albers, Serge Poliakoff i artistes espanyols més propers a la nostra cultura com l’Equipo 57 i Pablo Palazuelo. Artur Aguilar abraça, doncs, una modernitat geomètrica que s’allunya dels moviments europeus geomètrics que s’iniciaren amb la radicalitat del pensament abstracte i racional de Piet Mondrian: De Stijl (1917), Cercle et Carré (1929-1930) o Abstraction-Création (1932-1936).
A finals dels anys 80, la critica d’art Maria Lluïsa Borràs el va relacionar amb el moviment argentí Madí, una tendència que arrenca a mitjan dels anys quaranta del segle XX. Però diríem que el seu recorregut s’apropa més a un minimalisme modular clàssic, adaptat a una subjectivitat en l’ús del color que li permet dotar els seus quadres d’una vibració intensa, d’una lluminositat neta i d’una harmonia que amb la repetició de línies, corbes, punts, reixats o transparències basteix una qualitat única que distingeix les seves retícules de
la geometria freda que sura en les abstraccions geomètriques més pures.
Per aquest motiu, el color és vibràtil, contingut, mesurat, en tensió constant, perquè així no cau mai en el moviment de l’art cinètic, una gran temptació. No és estrany que a l’inici
dels anys 80 la galeria Denise Renée de París s’interessés per la seva pintura i el prengué com un dels seus artistes.
Si el comparem amb els artistes del minimalisme ortodox, com Sol Lewitt, Ad Reinhardt amb els seus monocroms o amb post minimalistes com Robert Mangold o Agnes Martin, Artur Aguilar és menys fred, aparentment menys calculador, menys enginyer o arquitecte que aquests constructors del quadre. Amb els anys ha anat depurant el quadre, prenent la distància justa
entre l’autor i l’objecte, entre la seva subjectivitat i l’objectivitat de l’espai pictòric.
Les obres d’Artur Aguilar parlen des del silenci de l’espai, estructurat en rectes i corbes, a partir de la geometria euclidiana clàssica, basada en la secció àuria. La proporció matemàtica és indispensable per conservar l’harmonia interior de l’obra i fer visible l’equilibri de la superfície. Manté la tensió dels espais interiors de l’obra i li atorga una autonomia absoluta ja que el quadre només es representa a ell mateix en una mena d’exhibicionisme ontològic que només permet la geometria des del seu càlcul i objectivitat.
De la serva trajectòria inicial destaquen les obres de la sèrie Obres Irregulars dels anys 80 i la sèrie dels Encastats dels anys 90, que li permet una combinatòria de formes irregulars que pot desplegar a l’espai en diferents combinacions. Corbes buides o plenes, rectes que s’entrecreuen en reixats o que cauen en pluja de ratllats configuren la dinàmica de la seva obra.
En aquesta ocasió hem volgut referir-nos a les sèries més noves dels darrers quatre anys. Sèries com Brush Strokes, com Square dots, Waves or Moved Stripes, parteixen igualment de la secció àuria, divideixen en dos espais la intenció pictòrica –també en el dibuix– i juguen amb la repetició de la pinzellada, la vibració del color, el desplaçament de formes i la transparència en una gama de colors cada cop més suaus, tendres, propers als colors pastel. No és un pintor geomètric de registre fred; al contrari, exhibeix un cromatisme
líric i vibràtil. El seu pensament sobre l’espai i el color és cada cop més despullat i desmaterialitzat, mostra sense pudor les regles i els càlculs matemàtics de base, però ens enganya visualment amb desplaçaments subtils i degradats de color en transparència.
El desenvolupament del seu treball en sèries ha afavorit la creació d’algun treball en format de llibre, com és el que va fer per a la seva galeria de Last Supper de Londres: Seven numbers from the Arcs 64H series (2017), basat en la progressió matemàtica de Fibonacci un exemple de corba dinàmica d’una regla matemàtica: 1,1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, etc.
Una de les obres més últimes que es presenten aquí és l’ Espiral blanca (2023). L’obra uneix en vertical dues teles relacionades segons la secció àuria i després la divideix seguint també el nombre d’or en horitzontal creant quatre plans. A la tela gran, composa a la part de baix, hi ha un quadrat i a la part de dalt un rectangle. A la tela estreta, és a la inversa, un quadrat a dalt i un rectangle a baix. Així, doncs, l’obra disposa de quatre formes tractades amb ratlles roses, més amples, i verdes, més estretes. Mou el quadrat de baix de la tela ample i el quadrat de dalt de la tela estreta, donant-li moviment al conjunt. Després, una espiral logarítmica abraça les quatre formes, quedant visible en algunes parts
del seu recorregut i en altres oculta. Un cop més, l’artista defuig els colors complementaris en favor de colors harmònics. És una obra de síntesi, que mostra la potència de la geometria auràtica quan combina les rectes cromàtiques amb una gran corba sobre plaques desplaçades.
L’obra d’Artur Aguilar és en constant evolució i no ens defrauda mai perquè cada moviment és més sintètic i més potent, més perfecte i més intens, capaç de desplegar una estètica que abraçada les regles de la natura i de l’univers.

Artur Aguilar. Barcelona, 1946

Llicenciat en Arquitectura tècnica i Belles Arts, ha consagrat la seva trajectòria artística a l’art geomètric. Des del seu primer viatge a París el 1975 s’interessa per l’abstracció geomètrica. A mitjan dels anys 80 la galeria Denise René de París representa obra seva. Ha posat l’espai pictòric al servei de les regles matemàtiques que regeixen la naturalesa i la secció àuria o
nombre d’or que el Renaixement vincula a la idea de proporció i bellesa
perfectes. Combina l’esperit constructiu de l’ espai amb la vibració òptica del color que dóna calidesa i emoció a aquestes sèries modulars. Des de l’any 2007 resideix entre Barcelona i Londres, ciutat en la que exposa a The Last Supper Gallery (2017 i 2018). Ha participat a diverses retrospectives històriques com Arte geométrico en España, 1957-1989 al Centro Cultural de la Villa de Madrid (1989); Estructura y concepto. Arte geométrico español (1992-1994), itinerant per Àustria, Eslovènia i República Txeca;
Arte Madí, al Museo Reina Sofía (1997), 60 anys de geometria al Museu de la Universitat d’Alacant (2015), Poètica de la geometria pura, Fundació Vallpalou, Lleida; Somni de línies. L’eclosió geomètrica. Espanya, 1954-1985, Sala Menador, Castelló de la Plana (2022. La seva obra és a col·leccions com Ars Citerior, València;mIbercaja, Saragossa; Fundació Vila Casas, Barcelona; i Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, entre altres.