L’estampa japonesa del segle XIX: nocturn, lluna i silenci

L’estampa japonesa, o ukiyo-e —literalment, ‘imatges del món flotant’—, va viure al segle XIX el seu moment de màxim esplendor i, alhora, un període de transformació profunda. Aquest art del gravat en fusta, fruit d’una col·laboració rigorosa entre dibuixant, gravador i editor, combina una gran precisió tècnica amb una sensibilitat pictòrica refinada. Les seves imatges reflecteixen la vida quotidiana, els paisatges, els actors del teatre Kabuki, les belleses femenines o els relats històrics i mitològics, tot convertint allò efímer en experiència estètica.
Artistes com Utagawa Hiroshige van saber capturar la poesia del viatge, dels camins i de les estacions en sèries com Les cinquanta-tres estacions del Tōkaidō; Katsushika Hokusai va explorar la potència i el ritme de la natura amb obres tan icòniques com La gran ona de Kanagawa; i Tsukioka Yoshitoshi, representant de la darrera gran generació d’ukiyo-e, va introduir una dimensió més simbòlica i introspectiva. Altres creadors com Utagawa Kuniyoshi van aportar intensitat narrativa i dinamisme, especialment en temes històrics i llegendaris. Els diferents formats —ōban, chūban, surimono o Shijō surimono— revelen la versatilitat d’aquest llenguatge visual, des de fulls comercials fins a edicions privades concebudes per a cercles culturals.
L’elegància compositiva, l’ús refinat del color i la importància del buit com a element actiu de la imatge van influir profundament en l’art occidental del segle XIX. Artistes com Van Gogh, Monet, Degas o Toulouse-Lautrec van trobar en l’ukiyo-e una nova manera de concebre l’espai, la llum i la mirada. A través d’aquest diàleg entre Orient i Occident, l’estampa japonesa es consolida com un dels llenguatges visuals més universals i persistents de la història de l’art.
Dins aquest ampli univers visual, la lluna esdevé un dels motius més recurrents i evocadors. Associada a la contemplació, la impermanència i la bellesa efímera de la natura, simbolitza també l’harmonia entre l’ésser humà i el cosmos. En les estampes del segle XIX, la lluna apareix com a presència central o suggerida, il·luminant paisatges nocturns, escenes poètiques o moments de recolliment. Tsukioka Yoshitoshi li va dedicar sèries emblemàtiques com Cent aspectes de la lluna, mentre que Hiroshige i Kuniyoshi la van integrar en paisatges serens o composicions d’intensa càrrega simbòlica.
En aquest context, el nocturn no és només una franja del temps, sinó una condició de la mirada. La nit permet representar allò que no és plenament visible: el silenci, la suspensió, la respiració del paisatge quan la llum s’atenua. La foscor no funciona com a absència, sinó com a matèria viva. És el medi on la llum lunar, els reflexos sobre l’aigua o l’espurna llunyana d’un fanal s’expandeixen amb una intensitat continguda. Els blaus profunds, els negres translúcids i les gradacions subtils construeixen un espai de transició on la imatge sembla suspendre’s.
En els nocturns d’Hiroshige, la presència humana és mínima: una figura solitària que travessa un pont o camina sota la lluna. El veritable protagonista és l’aire mateix, la distància entre els objectes, el buit que estructura la composició. En Hokusai, la nit intensifica la relació entre l’ésser humà i les forces de la natura, carregant el paisatge d’una tensió silenciosa que revela la fragilitat essencial del món. Amb Yoshitoshi, finalment, el nocturn es transforma en un espai mental i emocional, on la foscor envolta figures marcades per la memòria, la tragèdia o la transformació interior. El silenci esdevé dens, gairebé palpable, com si l’aire mateix fos testimoni d’allò que no pot ser dit.
En aquest univers nocturn, el foc adquireix un paper especialment revelador. En l’ideari japonès, el foc no és només destrucció, sinó renovació, cicle i purificació. Integrat en la nit, el foc apareix domat i contingut: fanals, torxes, llànties que dibuixen el paisatge amb una llum fràgil. Aquestes petites flames no trenquen el silenci nocturn, sinó que el fan visible. Són llunes terrestres, reflexos humans del cel nocturn, punts lluminosos que semblen flotar, com si volessin suaument dins l’espai fosc.
Des del punt de vista simbòlic, aquests fanals evoquen el pas, el trànsit i l’impermanent. Com llunes successives dins un cicle infinit, suggereixen presències temporals dins l’espai etern de la nit. El foc, aquí, no imposa: respira. Integrat en l’aire nocturn, esdevé energia subtil, una vibració breu dins el silenci del món.
Aquest espai intermedi —ni ple ni buit— pot ser llegit com una expressió visual de l’Akasha o èter: aquell cinquè element present tant en el pensament hindú i budista com en la filosofia grega. No és una matèria concreta ni un buit inert, sinó el medi subtil que conté i sosté totes les coses; l’espai on el món pot existir, vibrar i manifestar-se. En els nocturns de l’estampa japonesa, la nit actua com un equivalent sensible d’aquest concepte. La foscor no anul·la la forma: la conté. El buit no separa: sosté.
La lluna, constant i silenciosa, no governa l’escena; l’acompanya. La seva llum incompleta no imposa sentit, sinó mesura. El silenci que emergeix d’aquestes estampes no és mancança, sinó condició: l’espai on la mirada pot aturar-se i l’experiència pot esdevenir contemplació. L’ésser humà hi apareix com una presència fràgil, gairebé suspesa, sostinguda per allò invisible.
Aquesta exposició proposa així una aproximació a l’estampa japonesa del segle XIX com a pràctica de silenci visual. Un recorregut on la nit no és ombra, sinó espai; on la foscor no és límit, sinó possibilitat; i on l’èter —aquest cinquè element— es fa perceptible no com a concepte, sinó com a experiència sensible. Davant d’aquestes obres, mirar esdevé un acte de quietud. Potser és aquí on l’ukiyo-e revela el seu gest més profund: no mostrar el món tal com és, sinó oferir l’espai perquè el món pugui ser percebut, respirat i habitat en silenci.

Utagawa Hiroshige (Edo, 1797-1858), pintor japonès i dissenyador de gravats d’ukiyo-e. També se’l coneix com a Andō Hiroshige o Ichiyūsai Hiroshige.
Va ser fill d’un oficial del departament de bombers assignat al castell del shogun. El seu primer mestre va ser Ikajima Rinsai; després, va intentar entrar com a aprenent al taller d’Utagawa Toyokuni però va ser rebutjat. Als catorze anys, va començar com a aprenent al taller d’Utagawa Toyohiro, sota la influència del qual va pintar retrats d’actors. També va estudiar pintura nanga i es va interessar per la pintura occidental i els treballs de l’escola Shijô.
Va renunciar a la seva posició heretada de bomber en favor del seu fill per dedicar-se a la pintura i l’any 1812 va adoptar el nom d’Hiroshige. El 1832, va rebre l’encàrrec de fer de dibuixant oficial en un viatge a la cort de Kyoto que li va servir per reunir una gran quantitat d’apunts al natural del camí de Tōkaidō, amb la qual cosa es va unir a la línia pictòrica iniciada per Hokusai. A la sèrie Cinquanta-tres estacions del Tōkaidō, la van seguir altres viatges pel país que li van servir per pintar sèries sobre el Kisokaidô, el llac Biwa, etc., així com de llocs cèlebres, entre les quals destaca especialment la dedicada a Edo, el seu lloc de residència habitual.
La seva producció va ser enorme i les seves obres destaquen pel virtuosisme tècnic i les capacitats observadores d’Hiroshige, que va aprofitar per representar els paisatges a diferents hores del dia o de la nit, o durant les diferents estacions de l’any. Les seves obres van ser conegudes a Europa per les exposicions universals i van deixar empremta clarament en els pintors impressionistes

Utagawa Kuniyoshi (Edo 1798-1861) va ser un dels últims grans mestres de la xilografia i la pintura de l’estil ukiyo-e japonès i se l’associa amb l’escola Utagawa. Dels últims anys de l’etapa Edo al Japó, com tots els mestres d’ukiyo-e, va revolucionar no sols l’art japonès, sinó tot l’art mundial, quan a mitjan segle XIX, amb motiu de les exposicions universals, les seves propostes «fresques» van arribar a ulls dels artistes francesos. El gravat japonès de mestres com Kuniyoshi es pot considerar el germen de l’art modern.
Kuniyoshi era fill d’un tintorer de seda. Va ajudar el seu pare en el negoci i, lògicament, això va influir en els seus dissenys tèxtils i en l’ús del color en les seves impressions. Als dotze anys, sent ja una atracció per la seva habilitat com a dibuixant, va entrar d’aprenent al taller d’Utagawa Toyokuni. Quan es va independitzar, va començar a crear paròdies i dibuixos de guerrers i actors, que era la moda llavors. També dibuixava dones bijinga (les noies de calendari de l’època). Així mateix, va descobrir la importància dels efectes de la llum i l’ombra de l’art occidental, que va imitar a la manera oriental. Per descomptat, el seu estil es basava en els patrons tèxtils.
Una altra novetat de Kuniyoshi que influiria en altres artistes Edo consistia a mostrar la gent amb tatuatges. També era típic de Kuniyoshi incorporar dins de les escenes somnis, aparicions de fantasmes, presagis i altres elements sobrenaturals, que encara dos segles després donen al seu art un aire original i sorprenent.
El 1856, Kuniyoshi va sofrir una paràlisi que li impedia moure els braços amb facilitat. Els seus treballs, lògicament, van perdre vitalitat i cinc anys després va morir, amb un nom ja consolidat i molts pupils, els últims artistes d’aquest període apassionant de la xilografia japonesa.

Tsukioka Yoshitoshi, també conegut com a Taiso Yoshitoshi (Edo, 1839-1892), va ser un artista japonès de finals del període Edo i principis del període Meiji especialitzat en el gravat ukiyo-e. Yositoshi va esdevenir un dels artistes de xilografia del segle XIX més reconeguts al Japó. A la Llista dels mestres artístics del Japó imperial va arribar a aparèixer com un dels cinc millors mestres d’ukiyo-e del període Meiji.
Va néixer a la ciutat d’Edo el 30 d’abril de 1839. No va conèixer la seva mare, i amb el seu pare, el comerciant Owariya Kinzaburo, va viure els primers anys de la seva infància, fins que es va traslladar a casa del seu oncle, Tsukioka Sessai, de qui va heretar el nom. L’any 1871 va caure en una depressió que li va impedir treballar durant un any i el va sumir en un estat d’extrema pobresa. Va tornar a caure malalt el 1873 i va continuar sofrint problemes econòmics malgrat que des del 1874 havia aconseguit reprendre la seva activitat artística. Els anys següents va començar a rebre més encàrrecs, i això va millorar la seva situació econòmica, fins al punt que el 1877, gràcies a l’èxit dels seus gravats sobre la rebel·lió de Satsuma, havia reunit prou diners per comprar una residència al centre de Tòquio. Al llarg de la seva vida, Yoshitoshi va viure amb diferents amants. El 1880 va conèixer la geisha Sakamaki Taiko, amb la qual es va traslladar a viure a Nezu, on es van casar el 1884. Durant aquests anys va aconseguir un contracte de manera permanent amb un diari, amb la qual cosa li va assegurar una font estable d’ingressos. El 1891 va començar a sofrir demència i va ser ingressat en diferents psiquiàtrics, sense arribar a recuperar-se. Va morir el 9 de juny de 1892, als cinquanta-tres anys, a la ciutat de Tòquio, quan estava preparant la seva última sèrie de gravats, titulada Noves formes de trenta-sis esperits.

Yoshitoshi va aprendre l’art del gravat a l’estudi de l’artista Utagawa Kuniyoshi, on va entrar com a aprenent el 1850, quan tenia onze anys. És possible que tingués el seu primer contacte amb l’art europeu en aquest taller, ja que Kuniyoshi posseïa gravats europeus, que formaven part de la seva col·lecció personal. A més del seu aprenentatge formal en l’estudi de Kuniyoshi, va estudiar l’obra de l’artista Kikuchi Yōsai (1788-1878), especialment les seves il·lustracions monocromàtiques amb representacions de personatges històrics. La influència de Yōsai es reflecteix tant en la temàtica històrica com en els aspectes realistes de les obres que Yoshitoshi va realitzar a partir de 1873.