Quan una eina científica creada a Salt canvia la manera d’estudiar la contaminació per plàstic als oceans
La història de la humanitat es pot llegir a través dels materials que ha sabut transformar. Durant milers d’anys vam donar forma a la pedra, la fusta i l’os; més tard vam aprendre a extreure el coure i l’estany de la roca, i segles després el ferro va esdevenir la columna vertebral de les civilitzacions. Cada material marcava una època, una manera d’habitar el món.
El 1869, en ple segle XIX, apareix el primer polímer sintètic: el cel·luloide, creat per substituir l’ivori, aleshores escàs a causa de la matança massiva d’elefants, alimentada per la popularitat del billar. El 1907 el segueix la baquelita, el primer plàstic completament sintètic: resistent, durador, aïllant. Un material ideal per sostenir un món que s’electrificava i es motoritzava. Aviat n’arribarien d’altres: niló, polièsters, polietilè, PVC… materials lleugers i versàtils que, durant la Segona Guerra Mundial, es van infiltrar en paracaigudes, uniformes i cascs. Als anys cinquanta, el plàstic va canviar de paper: d’innovació a mercaderia efímera. Es va consolidar el concepte del «plàstic d’un sol ús», econòmicament rendible, socialment acceptat, impulsat per la publicitat i una nova cultura del consum ràpid. Sense preguntar-nos què passaria després.
Al món s’han produït prop de 10.000 milions de tones de plàstic, i la meitat s’han fabricat en només vint anys. Les mateixes propietats que fan del plàstic un producte útil per a productes de consum, el fan també greument problemàtic, ja que és persistent i no es degrada (i si ho fa és a una escala de dècades a segles).
Avui sabem que el després pesa. Al món s’han produït prop de 10.000 milions de tones de plàstic, i la meitat s’han fabricat en només vint anys. Les mateixes propietats que fan del plàstic un producte útil per a productes de consum, el fan també greument problemàtic, ja que és persistent i no es degrada (i si ho fa és a una escala de dècades a segles). El plàstic només es fragmenta en trossets cada vegada més petits: microplàstics (d’una mida inferior a 5 mm) i nanoplàstics (d’una mida inferior a 1 micròmetre). Trobem fragments de plàstic arreu del planeta: des dels deserts fins als boscos, des dels cims de les muntanyes com els Alps o l’Everest fins a l’oceà profund com la fossa de les Marianes. A la pluja tropical i a la neu àrtica. A l’aire que respirem, a l’aigua que bevem, al peix i la carn que mengem. Els efectes de la contaminació per plàstic a la biota són ben coneguts per tots. Embull, sufocació, ofegament, ingestió, inflamació, transport a través de membranes cel·lulars, i alliberació de tot tipus de compostos: plastificants, estabilitzants, i pigments que interfereixen amb el sistema endocrí i altres sistemes i funcions essencials, metalls, contaminants orgànics persistents, i vehicle de microorganismes i patògens. Els trobem ja a la sang, als pulmons, als testicles, a la placenta i a la llet materna.
Cada any, uns vuit milions de tones de plàstic s’aboquen al mar.
Cada any, uns vuit milions de tones de plàstic s’aboquen al mar. Per efecte de la circulació superficial, i pel fet que bona part del plàstic flota, els cinc grans girs del Pacífic nord i sud, l’Atlàntic nord i sud, i l’Índic, són zones d’acumulació global de fragments de plàstic. Sabem que aquests grans girs oceànics acumulen fragments flotants, però quan els científics anem amb grans vaixells oceanogràfics i en mesurem la quantitat, els números no quadren: només una petita fracció del plàstic que entra als oceans apareix a la superfície. Durant anys ens hem preguntat on és aquest «plàstic desaparegut». S’ha enfonsat al fons marí? S’ha fragmentat fins a escapar-se dels nostres mètodes de mostreig? Es troba a la columna d’aigua?
Fa pocs anys, una pregunta diferent va començar a prendre forma: i si el plàstic no hagués marxat gaire lluny? I si encara fos aquí, atrapat en aquesta franja costanera entre el continent i l’oceà?
El 2019, una estudiant de grau de la Universitat de Barcelona va dissenyar una xarxa per mostrejar microplàstics en zones costaneres on els grans vaixells no poden arribar, ja sigui pel poc calat o per la presència de banyistes, la qual pot ser arrossegada per embarcacions sense motor: taules de surf, llaguts, caiacs… Amb aquella eina senzilla vam obtenir, per primer cop, mostres científiques de microplàstics flotants molt a prop de la costa. Els resultats van ser clars i inquietants: concentracions tan altes com les del mar obert, amb una gran variabilitat temporal. Altres estudis de científics internacionals apuntaven en la mateixa direcció: el plàstic que trobem lluny, als girs oceànics, és vell, prové de la degradació d’objectes dels anys noranta o abans; gran part del plàstic que hem abocat recentment encara no ha fet el viatge mar enllà, encara ens envolta.
En una sola mostra hem arribat a extreure fins a 18.000 fragments de plàstic, cosa que correspon a una abundància de 45 microplàstics per metre quadrat.
Vam continuar. Mostrejos quinzenals a la platja de Sant Sebastià al nord de l’Hotel Vela, a Barcelona. Un any sencer de dades. Obtenim abundàncies encara més altes i observem els efectes de grans temporals com el Gloria en el transport i l’acumulació de microplàstics. Però encara no tenim prou dades per entendre si estem en un punt de mostreig anòmal (una platja concreta de Barcelona) o si el litoral d’arreu està així de contaminat. Tampoc tenim prou dades per identificar les fonts concretes d’aquesta contaminació. Amb alguns estudiants del grau de ciències del mar i els companys d’una ONG ens animem: fem-ho gran? Parlem amb Ferran Burch, de l’empresa RYCSA Xarxes i Filtres de Salt, que repensa, redissenya i adapta la xarxa de mostreig científic, i ens en construeix una dotzena. Demanem un petit finançament al ministeri i uns mesos després tenim dotze xarxes repartides entre el cap de Creus i el delta de l’Ebre i centenars de ciutadans voluntaris agafant-nos les mostres científiques. Els ciutadans són entrenats en el mètode científic pels estudiants: expliquen els objectius i la importància de l’estudi i els components de la xarxa; com posar la xarxa a l’aigua; com enregistrar el transsecte; com treure la xarxa de l’aigua, i com netejar-la, extreure’n la mostra i enviar-nos-la. I això, cada quinze dies i durant una finestra temporal prou àmplia per detectar variacions estacionals i interanuals. Això ha suposat un canvi de paradigma en les investigacions de la contaminació per plàstic: els ciutadans contribueixen activament a la ciència aportant mostres científiques que permeten investigar l’origen i els mecanismes de transport de la contaminació per plàstic. Alhora, els ciutadans s’empoderen amb el coneixement científic, i aquest coneixement promou la consciència ambiental, provoca un canvi en el comportament com a consumidors i pot aportar solucions diverses (tantes com persones) a grans reptes ambientals. Un cop recollida la mostra, s’envia als laboratoris de la Universitat, on es fa el recompte dels fragments. En una sola mostra hem arribat a extreure fins a 18.000 fragments de plàstic, cosa que correspon a una abundància de 45 microplàstics per metre quadrat. Això vol dir que, de mitjana, cada metre quadrat de zona de bany al llarg del recorregut realitzat per un voluntari remant conté 45 fragments de plàstic surant. Aquesta xifra és un ordre de magnitud superior al que es troba a les grans acumulacions de plàstic a mar obert, als grans girs oceànics. On és, doncs, aquell plàstic «desaparegut»? La resposta és clara: el plàstic no ha desaparegut, sinó que és aquí mateix, molt a prop nostre.
A continuació n’analitzem la mida: com més petits són els fragments, més degradats estan, però també més biodisponibles resulten; en canvi, els fragments més grans acostumen a correspondre a plàstics que han estat alliberats relativament fa poc al medi marí. També n’estudiem la forma: si es tracta de films provinents de la fragmentació de bosses; de fragments derivats d’envasos, ampolles o pneumàtics de cotxe, o bé de fibres tèxtils, resultat de l’alliberament de fibres durant el rentat de la roba. Cal tenir en compte que una sola rentadora pot alliberar més de 700.000 fibres al medi aquàtic, una part de les quals arriba als oceans. Aquest fenomen es fa evident, per exemple, a l’estómac de les gambes catalanes, on s’han arribat a comptar fins a 150 fibres en un sol individu. També identifiquem si els fragments corresponen a filaments procedents d’arts de pesca o de gespa artificial. De fet, ens ha sorprès especialment la gran quantitat de fragments de gespa artificial que trobem flotant a la costa catalana. A més de reduir la biodiversitat, absorbir calor i estar recoberta de perfluorats, la gespa artificial és una font important de microplàstics als oceans. Altres tipologies inclouen escumes procedents de la fragmentació d’envasos de menjar, pellets de plàstic primari (com ara els que es «perden» del complex petroquímic de Tarragona), o microesferes provinents de productes cosmètics. N’analitzem també el color: els colors vius solen indicar plàstics relativament nous, mentre que els tons groguencs o translúcids suggereixen que el plàstic fa temps que sura a la superfície de l’oceà. Al Mediterrani, per exemple, l’abundància de plàstics groguencs és un indicador clar que, en aquest mar semitancat, els plàstics tenen una edat considerable. Finalment, determinem el tipus de polímer. El polietilè, el poliestirè expandit i el polipropilè són menys densos que l’aigua de mar i, per tant, tendeixen a flotar, llevat que siguin colonitzats per organismes i acabin enfonsant-se. En canvi, el polièster (com el PET), la poliamida (com el niló) o el PVC són més densos que l’aigua de mar i tendeixen a enfonsar-se.
Gràcies a aquest estudi, iniciat per estudiants de grau i basat en una eina dissenyada i construïda a Salt, hem pogut constatar que a les nostres costes, precisament a les zones de bany i a les àrees més riques en biodiversitat, hi ha quantitats ingents de plàstic. Aquell plàstic no havia desaparegut. Era aquí. Flotant aquí a prop, a tocar de les nostres platges, i hi romandrà durant dècades abans de dispersar-se cap al mar obert. Per tant, la pregunta ja no és on és el plàstic. La pregunta és si, sabent-ho, som capaços de tancar l’aixeta.
Anna Sanchez Vidal és catedràtica d’unviersitat a la Facultat de Ciències de la Terra i de l’Oceà de la Universitat de Barcelona. La seva recerca se centra en els ecosistemes marins profunds i l’impacte de l’activitat humana sobre els oceans, amb especial interès en la contaminació per plàstics, la mineria submarina i l’eliminació de carboni.
