Autors: Pol Capdevila 1, 2; Yanis Zentner 1, 2; Pere Amer 1, 2; Daniel Gómez-Gras 3; Paula López-Sendino 4; Lucas Hayes 1, 2; Joaquim Garrabou 4; Cristina Linares 1, 2.
1 Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals, Universitat de Barcelona, Espanya.
2 Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio), Universitat de Barcelona, Barcelona, Espanya.
3 MARE – Centro de Ciências do Mar e do Ambiente, Faculdade de Ciências, Universidade de Lisboa, Lisbon, Portugal.
4 Departament de Biologia Marina, Institut de Ciències del Mar (CSIC), Barcelona, Espanya.
Només es pot estimar allò que es coneix, i només es pot protegir allò que s’estima.
A principis dels anys setanta, biòlegs de la Universitat de Barcelona van descriure, per primera vegada, les comunitats dels fons marins rocosos de les illes Medes, a la Costa Brava. Van descobrir parets cobertes d’organismes que formaven un mosaic ric en formes i colors, que van acabar descrivint com un dels hàbitats més singulars de la Mediterrània, el coral·ligen. Una figura central d’aquesta descripció fou Enric Ballesteros, més conegut com a Kike (1958-2024). Originari de Tossa de Mar, en Kike va dedicar dècades a estudiar els fons marins tot transmetent una filosofia clara: «Només es pot estimar allò que es coneix, i només es pot protegir allò que s’estima». El seu llegat impregna cada línia d’aquest article.
Què és el coral·ligen?
El coral·ligen és un hàbitat bentònic exclusiu de la mar Mediterrània que creix sobre fons rocosos, generalment entre els 20 i els 120 metres de fondària. En aquesta fondària, la llum arriba de manera tènue, però suficient per permetre el creixement d’algues calcàries (principalment dels gèneres Lithophyllum, Mesophyllum i Peyssonnelia). Aquestes algues construeixen, capa a capa, a ritmes de pocs mil·límetres a l’any, una roca biogènica. Sobre aquesta base calcària s’hi erigeix una comunitat que acull més de 1.600 espècies d’invertebrats marins i algues, que representen prop del 10 % de tota la biodiversitat marina mediterrània (BALLESTEROS, 2006; figura 1). A la costa catalana, dues de les espècies més emblemàtiques són les gorgònies arborescents (Paramuricea clavata) o el corall vermell (Corallium rubrum) (GARRABOU & HARMELIN, 2002; LINARES et al., 2007). Aquestes actuen com a arquitectes, augmentant la complexitat tridimensional, oferint refugi i zones de cria a una gran varietat d’espècies, com peixos i llagostes, a més de proporcionar serveis ecosistèmics essencials, com la retenció de carboni o com a atractiu turístic. Amb tot, el coral·ligen forma un dels paisatges submarins més espectaculars de la Mediterrània.
La Mediterrània acull el 7 % de la biodiversitat marina del planeta tot i ocupar només el 0,82 % de la superfície oceànica (COLL et al., 2010), però també s’escalfa a un ritme de tres a sis vegades superior al de la resta d’oceans, amb les onades de calor marines cada cop més freqüents, intenses i llargues.
Fotografia d’una paret de coral·ligen a les illes Medes. (Foto: YANIS ZENTNER)
A contrarellotge contra el canvi climàtic
La Mediterrània acull el 7 % de la biodiversitat marina del planeta tot i ocupar només el 0,82 % de la superfície oceànica (COLL et al., 2010), però també s’escalfa a un ritme de tres a sis vegades superior al de la resta d’oceans, amb les onades de calor marines cada cop més freqüents, intenses i llargues (CRAMER et al., 2018; GARRABOU et al., 2022). Malauradament, el coral·ligen és un dels hàbitats més afectats per aquestes onades de calor. Entendre a quina velocitat es degrada el coral·ligen, per quins mecanismes, quines espècies són les més sensibles, i amb quines conseqüències, són, doncs, algunes de les preguntes més urgents de l’ecologia marina mediterrània i que hem intentat respondre des del grup de recerca MedRecover (https://medrecover.org/).
Per als organismes del coral·ligen, de dinàmica lenta, i en general poc adaptats a les pertorbacions, uns pocs dies de calor extrema poden provocar impactes molt negatius i generar el que es coneix com a mortalitats massives. De fet, tant l’any 1999 com l’any 2003, es van donar els dos primers episodis d’onades de calor extremes documentats a la Mediterrània, que van afectar fins al 80 % de les poblacions de la gorgònia vermella (P. clavata) en qüestió de dies (CERRANO et al., 2000; GARRABOU et al., 2009). Poblacions que deu i quinze anys més tard continuen en declivi sense cap signe de recuperació (GÓMEZ-GRAS et al., 2021). A més, la freqüència i intensitat d’aquestes onades de calor no ha fet més que augmentar (Garrabou et al., 2019), amb episodis de mortalitat massiva que s’observen fins a quatre anys consecutius al llarg de la costa mediterrània (GARRABOU et al., 2022).
El 2022, una onada de calor de cinquanta dies, la més llarga registrada, va arrasar la reserva marina de les illes Medes, que havia estat considerada un refugi climàtic durant dues dècades: el 70 % de les gorgònies monitorades van mostrar signes d’afectació, uns valors mai assolits des de 2016 (ROVIRA et al., 2025). Paral·lelament, les onades de calor no tan sols causen mortalitat directa, sinó que les poblacions que les han patit es tornen menys capaces de resistir i de recuperar-se de pertorbacions futures (CAPDEVILA et al., 2025). Aquesta fragilitat s’explica perquè la calor afecta tant la supervivència dels adults com les primeres etapes de la vida, larves que surten en el moment equivocat, amb menys vigor i menys capacitat per fixar-se al substrat (LINARES et al., 2008; VILADRICH et al., 2026). A tot plegat s’hi afegeix que les pressions locals, com la sobrefreqüentació de submarinistes, actuen de manera sinèrgica amb les onades de calor i agreugen la mortalitat (ZENTNER et al., 2023). Aquests impactes van més enllà de l’efecte individual que tenen per a algunes espècies, i, de fet, acaben alterant el funcionament de tot l’ecosistema de manera progressiva i potencialment irreversible (GÓMEZ-GRAS et al., 2025; GÓMEZ-GRASET al., 2021).
Les eines del futur
Un dels principals reptes d’estudiar el coral·ligen és la dificultat d’accedir-hi, ja que és un hàbitat profund, difícil de mostrejar sistemàticament a escales geogràfiques grans.
En aquest sentit, la ciència ciutadana ens ha ajudat a arribar a més zones de la Mediterrània. Gràcies a aquestes xarxes de voluntaris que han realitzat censos d’afectació —com al projecte Atenció, Esculls! d’Observadores del Mar (https://www.observadoresdelmar.es/)—, podem cobrir centenars de quilòmetres de costa i detectar patrons d’afectació que serien invisibles per a un sol equip de recerca. Les dades acumulades ja dibuixen un panorama alarmant: les poblacions del Mediterrani nord-occidental han passat, en menys d’una dècada, de mostrar majoritàriament un bon estat de conservació a presentar nivells creixents d’afectació.
A més, recentment hem desenvolupat algoritmes d’intel·ligència artificial entrenats per identificar les espècies del coral·ligen i avaluar-ne l’estat de salut directament a partir d’imatges submarines. Aquestes eines ens permeten processar en hores allò que tradicionalment requereix mesos de treball manual. Integrades amb dades de seguiment acumulades des de fa dècades, aquestes eines ens permeten processar la informació a un ritme equiparable a la velocitat creixent del canvi climàtic.
El coral·ligen pot perdre definitivament les seves espècies fonamentals en qüestió de dècades si la tendència climàtica actual no s’atura. Cinquanta anys de seguiment rigorós han proporcionat el diagnòstic. Ara cal actuar: reduir les emissions, ampliar i gestionar adequadament les àrees marines protegides, i continuar invertint en la ciència i les eines que ens permetin entendre i protegir un dels patrimonis naturals més extraordinaris que compartim al voltant d’aquest mar.
Referències
– BALLESTEROS, E. «Mediterranean coralligenous assemblages: A synthesis of present knowledge». Oceanography and Marine Biology: An Annual Review, 44 (2006), p. 123-195.
– CAPDEVILA, P. [et al.]. (2025). «Mediterranean octocoral populations exposed to marine heatwaves are less resilient to disturbances». Journal of Animal Ecology, 94(8) (2025), p. 1528-1541.
– CERRANO, C. [et al.]. «A catastrophic mass-mortality episode of gorgonians and other organisms in the Ligurian Sea (North-western Mediterranean), summer 1999». Ecology Letters, 3(4) (2000), p. 284-293.
– COLL, M. [et al.]. «The biodiversity of the Mediterranean Sea: Estimates, patterns, and threats». PLoS ONE, 5(8) (2010), p. e11842-e11842.
– CRAMER, W. [et al.]. «Climate change and interconnected risks to sustainable development in the Mediterranean». Nature Climate Change, 8(11) (2018), p. 11.
– GARRABOU, J. [et al.]. «Mass mortality in Northwestern Mediterranean rocky benthic communities: Effects of the 2003 heat wave». Global Change Biology, 15(5) (2009), p. 1090-1103.
– GARRABOU, J. [et al.]. «Collaborative Database to Track Mass Mortality Events in the Mediterranean Sea». Frontiers in Marine Science, 6 (2019), p. 707.
– GARRABOU, J. [et al.]. «Marine heatwaves drive recurrent mass mortalities in the Mediterranean Sea». Global Change Biology, 28(19) (2022), p. 5708-5725.
– GARRABOU, J.; HARMELIN, J.-G. «A 20-year study on life-history traits of a harvested long-lived temperate coral in the NW mediterranean: Insights into conservation and management needs». Journal of Animal Ecology, 71(6) (2002), p. 966-978.
– LINARES, C.; CAPDEVILA, P. «Novel contributions to marine heatwave ecology: Identifying and addressing knowledge gaps in ecological impacts». Journal of Animal Ecology, 94 (8) (2025), p. 1481-1491.
– GÓMEZ-GRAS, D. [et al.]. «Climate change transforms the functional identity of Mediterranean coralligenous assemblages». Ecology Letters, 24(5) (2021), p. 1038-1051.
– GÓMEZ-GRAS, D. [et al.]. «Population collapse of habitat-forming species in the Mediterranean: A long-term study of gorgonian populations affected by recurrent marine heatwaves». Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences (2021), 288(1965).
– LINARES, C. [et al.]. «Early life history of the Mediterranean gorgonian Paramuricea clavata: Implications for population Dynamics». Invertebrate Biology, 127(1) (2008), p. 1-11.
– LINARES, C. [et al.]. «Life history and viability of a long‐lived marine invertebrate: The octocoral Paramuricea clavata». Ecology, 88(4) (2007), p. 918-928.
– ROVIRA, G. [et al.]. «When resilience is not enough: 2022 extreme marine heatwave threatens climatic refugia for a habitat-forming mediterranean octocoral». Journal of Animal Ecology, 94(8) (2025), p. 1507-1514.
– VILADRICH, N. [et al.]. «Global warming drives phenological shifts and hinders reproductive success in a temperate octocoral». Global Change Biology, 32(1) (2026), p. e70660.
– ZENTNER, Y. [et al.]. «Marine protected areas in a changing ocean: Adaptive management can mitigate the synergistic effects of local and climate change impacts». Biological Conservation, 282 (2023), 110048.
Pol Capdevila és professor lector a la Universitat de Barcelona (UB) i investigador de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) i forma part del grup de recerca MedRecover. Va fer la tesis a l’UB al 2017, i desprès de passar quatre anys treballant a Anglaterra (a la Universitat d’Oxford i a la Universitat de Bristol), i va tornar a la UB amb una beca Maria Zambrano i una beca Marie Curie, fins al 2023, quan va aconseguir la seva posició actual.
La seva recerca se centra en entendre la resiliència dels sistemes naturals al canvi global, mitjançant aproximacions multidiciplinaries. Una de les seves línies principals és l’estudi de com responen les poblacions i comunitats del coral·ligen al canvi climàtic, i en particular, als esdeveniments climàtics extrems.
