o hauria de sorprendre si afirmem que existeix un cinquè element, a més dels quatre «clàssics» dels quals es parla habitualment: terra, aigua, aire i foc. Aquest cinquè element, l’Aither, també conegut com a èter, és considerat en diverses tradicions filosòfiques i científiques imprescindible i fonamental per entendre l’univers. Els cinc elements són conceptes essencials en moltes tradicions filosòfiques i espirituals —especialment en l’hinduisme, el budisme i la filosofia grega antiga— o en la medicina tradicional xinesa. Aquests elements representen les forces bàsiques de la natura, la composició de l’univers, i és molt rellevant o simptomàtic constatar com aquest Aither és un concepte compartit per tradicions tan diferents i llunyanes.
En l’antiga Grècia, es pensava que l’Aither era una substància divina que omplia l’espai i era l’essència que formava el cel i les estrelles. Se li atribuïa propietats especials, com ser immortal i etern. En alguns corrents de pensament, se l’associa amb l’energia i la connexió entre el món físic i l’espiritual. En la cosmologia aristotèlica, l’èter era el cinquè element —o quinta essentia— que componia els cossos celestes, en contrast amb els quatre elements terrestres: terra, aigua, aire i foc.
La relació entre l’Aither i el budisme no és directa, ja que l’Aither és un concepte que prové de la filosofia grega antiga, en la qual es refereix a una mena d’aire pur o a la substància que omple l’espai entre la terra i els cels. D’altra banda, el budisme és una tradició espiritual que es va originar a l’Índia i se centra en els ensenyaments de Buda sobre la naturalesa del sofriment i el camí cap a la il·luminació. No obstant això, tots dos conceptes es poden explorar en termes de la seva relació amb l’espiritualitat i la cerca d’un estat elevat de consciència. En el budisme, es parla de la importància de la meditació i la connexió amb l’entorn, la qual cosa es podria associar a la idea de l’Aither com un element que connecta el terrenal amb el celestial.
La relació entre l’Aither i l’hinduisme és bastant interessant. En la tradició hindú, l’Aither, o Akasha, es considera que és el mitjà en el qual es manifesten els altres elements i és essencial per a la creació i l’existència. En el context de l’hinduisme, l’Aither també està associat amb l’espiritualitat i la connexió amb la divinitat. Se’l veu com un espai sagrat que permet la comunicació entre allò que és material i allò que és espiritual. A més, en algunes filosofies hindús, es considera que l’Aither és el principi que dona vida i forma a tot el que existeix. Així que, en resum, l’Aither té un paper important en la cosmologia i l’espiritualitat de l’hinduisme, simbolitzant tant l’espai físic com l’espiritual.
Les filosofies hindús són riques i variades, i abasten una àmplia gamma de creences i pràctiques. Una de les idees més fascinants dins d’aquestes filosofies és el concepte d’Akasha. Tant en la tradició hindú com en la grega, Akasha es refereix a l’espai o l’èter, i es considera un dels cinc elements fonamentals que componen l’univers, juntament amb la terra, l’aigua, el foc i l’aire. Akasha també s’associa amb la idea d’un camp d’energia o consciència que ho connecta tot en l’univers. Es diu que és el mitjà a través del qual es manifesten les vibracions i les energies, i alguns creuen que conté tota la informació del passat, el present i el futur. En aquest sentit, es pot veure com una mena de «memòria còsmica».
Les filosofies hindús, com el Vedanta i el ioga, exploren com podem connectar-nos amb aquest Akasha mitjançant la meditació i la introspecció, buscant una comprensió més profunda de nosaltres mateixos i de l’univers. És un tema molt profund i espiritual que convida a la reflexió.
En resum, el cinquè element que representava la substància celeste en la filosofia grega clàssica va veure la llum quan Aristòtil va afegir-lo —èter o aithḗr— als quatre elements que Empèdocles ja havia descrit com a fonament de la natura. Així, la Terra (γῆ, Gē) significava la solidesa i l’estabilitat; l’Aigua (ὕδωρ, Hydor), la fluïdesa i la vida; l’Aire (ἀήρ, Aēr), el moviment i la respiració; el Foc (πῦρ, Pyr), la calor i l’energia; i, finalment, l’Èter (αἰθήρ, Aithḗr), la substància divina i l’espai superior.
En la filosofia budista tradicional, especialment en el Theravāda i en alguns textos Abhidhamma, els Mahābhūta són els cinc grans elements que formen l’existència. L’Ākāśa (आकाश) —Espai o Èter— representa l’infinit, el buit, l’expansió, i es relaciona amb la consciència i el cosmos. Els altres quatre es defineixen com Vāyu (वायु), l’Aire, que és símbol del moviment i el canvi; també se l’associa amb el sentit del tacte, el vent, la respiració i l’energia vital (prāṇa). El Tejas (तेजस् / अग्नि) és el Foc simbòlic que evoca la calor, la llum, la transformació; se l’associa també amb el sentit de la vista i la llum. L’Apas o Jala (अपस् / जल) seria l’Aigua, que exemplifica la fluïdesa i la nutrició, que són fonamentals per a la vida i la purificació. Per acabar, hi ha el Pṛthvī o Bhūmi (पृथ्वी-भूमि), el concepte de Terra, que s’interpreta com l’estabilitat i la solidesa de la matèria i el cos físic de les persones.
En l’hinduisme, l’èter —conegut com ākāśa en sànscrit— és un concepte fonamental en diverses escoles filosòfiques i tradicions espirituals, i forma part dels cinc grans elements. Té nombroses dimensions: la cosmològica, la metafísica i l’espiritual.
Ākāśa vol dir literalment ‘espai’ o ‘èter’. És considerat l’element més subtil i el primer a manifestar-se en la creació de l’univers. No és només un ‘espai buit’, sinó un medi fonamental a través del qual es propaguen les vibracions, especialment el so —śabda. És vist com una emanació de Brahman —la realitat suprema—, una de les primeres manifestacions del cosmos des de la consciència pura. En el ioga està relacionat amb el cinquè txakra, situat a la gola, vinculat a la comunicació, a la puresa del so i de l’expressió.
En la pràctica espiritual i meditativa, l’ākāśa representa un estat de consciència ampliat, d’obertura, silenci i infinitud. També s’associa amb els ākāśic o records —una noció més tard adoptada per l’esoterisme occidental—, una mena de «memòria universal».
Quant als cinc elements en la medicina tradicional xinesa, l’èter no és un terme utilitzat pròpiament dins la seva terminologia clàssica, però es pot entendre o interpretar dins del marc conceptual d’aquesta medicina si es relaciona amb certs elements o energies subtils. En els contextos més holístics o sincrètics, alguns terapeutes integren els conceptes d’èter com una dimensió espiritual de l’ésser humà, al nivell més subtil de l’energia o a un canal de connexió entre el cos i l’esperit. Així doncs, tot i que l’èter no forma part del sistema clàssic de la medicina tradicional xinesa, es pot interpretar com una energia subtil, espiritual o primigènia.
En l’alquímia occidental, l’èter —també conegut com a quinta essència— és un concepte central en alguns corrents filosòfics antics i medievals, especialment dins de la tradició hermètica. L’èter en l’alquímia és quelcom místic i espiritual que es concebia com un element invisible i impalpable, més pur que els altres quatre. Es pensava que era l’essència que omplia l’univers, la substància que existia entre els cossos celestes i dins de tot allò que és viu. També era associat amb l’esperit universal o la força vital que connectava totes les coses. Era el medi a través del qual la transformació espiritual i física podia tenir lloc.
L’objectiu final de l’alquímia era extreure o crear la quinta essència d’una substància, el més pur i essencial, sovint associat amb l’elixir de la vida o la pedra filosofal. En els processos de transmutació alquímica, l’èter podia representar el principi unificador o el medi invisible a través del qual es produïa la unió dels oposats —com el sulfur i el mercuri, o el masculí i el femení—, fonamental per assolir la perfecció espiritual i material.
En la ciència moderna també podem trobar-hi alguns possibles paral·lelismes. Tot i que la ciència no accepta l’èter com una substància orgànica, hi ha teories en la física que recorden aquest concepte, com el camp quàntic o la matèria fosca, que podrien actuar com a substrat fonamental de l’univers.
En conclusió, aquest cinquè element es percep com l’essència última de la realitat, una substància que ho impregna tot i que serveix de base per a l’existència. En diferents cultures i diferents èpoques, s’ha vist com l’element diví, l’espai, l’energia universal o l’essència de la matèria. I cal preguntar-nos si aquest element el podem trobar, d’alguna manera, en les diferents expressions artístiques.
L’ART I EL CINQUÈ ELEMENT
L’Aither ha tingut una influència significativa en el món de l’art, especialment en la representació del cel, la llum i allò que podríem anomenar l’intangible, i és l’instrument quasi indispensable per expressar l’espiritualitat, l’infinit i la transcendència.
Si prenem com a referència els quatre grans períodes en què habitualment es divideix l’evolució de la cultura occidental, ens podem fer una idea aproximada —tot i que poc detallada— de les mudes, els canvis o les adaptacions de la creació artística sota l’influx d’aquest l’element essencial per a uns i inexistent per a altres.
El primer període és el de l’art clàssic, que posteriorment es reivindica durant el Renaixement. En l’art grec i romà, el cel sovint es representava com un espai sagrat on habitaven els déus —per tant, un lloc físic. L’èter, com a substància divina, es podria relacionar, doncs, amb la representació de Zeus i altres déus en el cel. Durant el Renaixement, pintors com Leonardo da Vinci i Rafael van utilitzar la perspectiva aèria per representar l’atmosfera i transmetre una sensació d’infinitud als paisatges, un efecte que també es podria associar amb l’èter, amb la substància que respiraven els déus.
En l’art barroc i romàntic, artistes com Caravaggio i Rubens van jugar amb la llum i l’ombra (clarobscur) per crear una sensació d’energia divina que pot recordar l’èter com a essència espiritual. Cal destacar, especialment, el romanticisme, amb pintors com J. M. W. Turner, que van capturar la llum i l’atmosfera d’una manera gairebé etèria, amb paisatges vaporosos i celestials que evoquen una realitat més enllà de la matèria.
El tercer període és el de l’impressionisme i el simbolisme. Els impressionistes, com Claude Monet, van explorar la llum i l’aire en les seves obres, creant escenes gairebé immaterials que podrien associar-se a l’èter com a medi subtil que omple l’espai. Els simbolistes, com Odilon Redon, van utilitzar imatges oníriques i espirituals que evocaven l’èter com a substància mística i invisible.
I, finalment, arribem a l’art modern i contemporani. A principis del segle xx, moviments com el surrealisme i el futurisme van explorar la representació de l’energia i la dimensió no física, un concepte pròxim a l’èter. En l’art contemporani, artistes abstractes com Mark Rothko van crear obres en què el color pur i la llum floten a l’espai, evocant una sensació d’infinit i transcendència.
En definitiva, l’èter ha estat una inspiració per als artistes al llarg de la història com una manera de representar l’intangible, l’infinit, la llum i la dimensió espiritual en l’art. Un llegat que potser passa desapercebut per als profans en estudis d’art, però que igualment evoca sentiments i emocions als espectadors, perquè no cal ser expert en la matèria per sentir i per embriagar-se i corprendre’s davant qualsevol obra d’art. És més, en aquest context, el desconeixement —no saber— és l’única garantia de la llibertat de la mirada.
Robert Fàbregas i Ripoll
