Alguns reliquiaris de l’alquimista

El seu estudi s’oculta rere una façana comuna, discreta, sense cap element que indiqui el que s’hi conserva a l’interior. Ni tan sols es diria que passant per una porta qualsevol es té la possibilitat d’entrar en un univers ocult, d’una obscuritat estranyament clara i calmada. La intimitat, el silenci i certa dosi de serenitat permeten percebre un xic el meravellós orbe que hi ha crescut de la mà del seu creador.

Sabem que el temps no existeix, que és una percepció humana i que aquest ni avança ni retrocedeix. No ens cal inventar cap «màquina del temps» perquè tot el que ha estat és aquí i tot el que ha de ser també. Però la sensació d’haver creuat la fina línia del viatge a èpoques pretèrites és aquí dins tan real com l’aire que respirem i que no veiem. S’engrunen, s’ensorren, les estultes paraules que utilitzen els incrèduls: «jo només crec el que veig». Certifico que creure sense veure és una necessitat, el combustible que posa en marxa la màgia de la imaginació i de la fantasia. La vida no és tan sols un miratge? Ho és. Estem condemnats a l’oblit; tard o d’hora (heus aquí la fal·làcia de mesurar el temps) ningú es recordarà de nosaltres.

Som usufructuaris de la matèria, de les coses que «assegurem» que ens pertanyen. Però el viatge de la vida es fa sense equipatge, anem despullats per aquesta suposada existència passant penúries i, en ocasions sortoses, alegries. La consciència de la impermanència és evident i el despreniment (fins del propi cos) una manera d’emprendre aquest camí que tranquil·litza. Un posicionament espiritual que es transmuta en idees i, seguidament, en una manera d’actuar i de ser.

Aquesta complexa xarxa de pensaments convergeixen en l’estudi/taller/habitatge/garatge. Destriar què és cada cosa, quina funció té cada espai, és indistingible als ulls profans. Aquí dintre les parts no formen un tot, sinó que el tot se n’ha apoderat. Aquesta confusió, aquest possible desordre, només pertany als qui no saben veure més enllà de la funció que hem atorgat als objectes, de la imperiosa necessitat d’etiquetar, ordenar, classificar… s’evidencia el parany del llenguatge i de la ment. Novament, cal fer ús de la imaginació tangible per endevinar que l’artista ha deixat fluir els objectes, que cada un d’ells ha ocupat lliurement el lloc que ha volgut, sacralitzant el contingut present entre les parets de totxo i formigó.

Sacrare, el verb llatí, significa ‘fer sagrat’ o ‘consagrar’. Així doncs, allò sacre no es refereix només al fet religiós, sinó també a la concessió d’uns atributs que van més enllà de la realitat que percebem. Som els humans en el marc d’una cultura i societat (sempre dins un context originari del que s’ha anat desenvolupant) els que decidim què és sagrat. I jo afirmo, sens dubte, que el que m’envolta és sagrat perquè així ho percebo a través dels meus sentits i, més important encara, del meu esperit. I no espero que s’entengui ni s’exporti, ja que el sagrat és personal i intransferible. Quan s’escampa és quan perd aquesta atribució perquè deixa la intimitat i s’institucionalitza (apareixen els missatgers, els intermediaris i els escollits). Neix la possible corrupció o la incorrupció.

Els símbols de la sacralitat, en algunes ocasions, tenen forma incorrupta. El que no es podreix, el que dotem de santedat, el que considerem pur, el que idealitzem, el que mitifiquem (i, sobretot, quan ens diuen que és així indiscutiblement)… No s’ha corromput, no ha estat devorat per la descomposició com la resta d’éssers vius. Intervenció divina? No, causalitat i casualitat. Altra vegada, és la nostra percepció i/o suggestió la que ens fa creure o descreure. Un joc que dins l’estudi/taller/habitatge/garatge sura com una mena de boira que impossibilita veure-ho tot, fixar-se en tot, però olores els perfums del que és sagrat, incorrupte, rar, extemporani.
Aquest recinte és justament una mena d’arqueta d’orfebreria encofrada que guarda dins seu objectes preciosos. La custòdia no és devocional sinó una metàfora visual: fragments del món, records humans. Un contenidor de la memòria del recopilador que després es transmuta en creador. Cranis, màscares, taxidèrmia, exvots, reliquiaris, obres del mateix artista, un sofà, dos cotxes, una pica per rentar-se les mans. Una atmosfera única que pren força amb els seus reliquiaris antics, que guarden records inexistents. Els reliquiaris moderns i contemporanis ja no custodien sants, sinó records, emocions o idees. Són santuaris de la memòria humana, on l’artista adopta el paper del sacerdot que preserva fragments del món.

Mentre et guia assenyala màscares i cranis. Arreu hi ha cares sense vida que t’observen i no aparten la mirada desafiant-te. Saben del seu profund valor simbòlic i se n’aprofiten per intimidar-te perquè són la porta al món dels esperits, a la terra dels déus, al més enllà.

Em sento pertorbat perquè tot em mira i el temor creix. Soc dèbil i he d’apartar la mirada ràpidament. Sé que les màscares són molt més que una coberta del rostre: són una metàfora de la identitat humana. No oculten sinó que revelen el que hi ha dins nostre: l’infern farcit de foc, ràbia, desorientació i mentida. Caldria cremar-ho tot per fer desaparèixer aquesta sensació horrible i bella. Una contradicció? No, hem d’estimar les ombres i les llums. El foc és el símbol de la purificació espiritual, de la transformació, del renaixement. És l’energia bàsica per als rituals i per connectar vida, mort i esperit.

Sortir a la llum del dia després de caminar dins el reliquiari de totxo i formigó on Setxu Xirau Roig transforma, crea, tempta i et desafia és com renunciar a viure o desvetllar-se d’un somni del qual no et volies despertar. Així doncs, si algú em contradiu quan afirmo que el temps no existeix, com és que dins l’estudi/taller/habitatge/garatge el meu rellotge s’ha aturat, el sol encara brilla sobre el mar i jo he perdut la consciència del present i de la realitat?

L’obra de Setxu Xirau transcendeix la concepció habitual de les pràctiques artístiques. Combina diverses disciplines i llenguatges artístics per crear una experiència sintètica. L’art de Setxu Xirau és una reflexió sobre l’art en si mateix i els seus límits, subvertint la funcionalitat dels objectes i qüestionant l’eficàcia inequívoca dels signes per oferir una reflexió poètica i crítica sobre les ficcions del present.
És doctor en història de l’art per la Universitat de Barcelona, ​​professor a l’Eina Centre d’Art i Disseny i a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, i comissari d’art contemporani al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
La seva obra respon al minimalisme estètic, una potent i sofisticada posada en escena i una mirada carregada de fina ironia: intel·lectualisme i sensualitat convertits en al·legoria. Es tracta d’una obra que supera la concepció habitual de les pràctiques artístiques com a marcs estructurats, combinant diverses disciplines i aglutinant diferents llenguatges artístics en un de sol per donar lloc a una experiència artística propera a la sinestèsia. És una reflexió sobre l’art mateix i els seus límits, en què els límits no funcionen com a línies reals o imaginàries que marquen un territori i el separa d’altres, sinó com a grans intersticis, espais comuns de contaminació i frontera, que qüestionen conceptes fonamentals com la convergència, la continuïtat, la derivació, la integració…

Mitjançant diàlegs sorprenents, l’obra de Setxu Xirau Roig juga amb l’arbitrarietat, l’analogia i la metàforae, entesa com una forma de canvi semàntic i multiplicador il·limitat de significats, com paradoxes existencials carregades de simbologia i artifici. El seu treball subverteix la funcionalitat pròpia dels objectes i qüestiona l’eficàcia unívoca dels signes per oferir una reflexió poètica i crítica de les ficcions del present. Subversiona la publicitat, el disseny, la senyalística, la cultura pop. En les seves confrontacions i diàlegs de signes, símbols i objectes es converteixen en metonímia (causa-efecte, part-tot, autor-obra, continent-contingut…). Setxu Xirau Roig disloca no només els conceptes d’identitat i alteritat, el jo i l’altre, sinó el sentit i la mateixa dimensió de la «mateixitat».