Alguns reliquiaris de l'alquimista

Mitjançant diàlegs sorprenents, l’obra de Setxu Xirau juga amb l’arbitrarietat, l’analogia i la metàfora, entesa com una forma de canvi semàntic i multiplicador de significats il·limitats, com paradoxes existencials carregades de simbologia i artifici. El seu treball subverteix la funcionalitat pròpia dels objectes i qüestiona l’eficàcia unívoca dels signes per oferir una reflexió poètica i crítica de les ficcions del present: subversió de la publicitat, el disseny, la senyalística, la cultura pop. En les seves confrontacions i diàlegs de signes, símbols i objectes convertits en metonímia (causa-efecte, part-tot, autor-obra, continent-contingut…), Setxu Xirau Roig disloca no només els conceptes d’identitat i alteritat, el jo i l’altre, sinó el sentit i la mateixa dimensió de la «mateixitat».

L’obra de Setxu Xirau transcendeix la concepció habitual de les pràctiques artístiques. Combina diverses disciplines i llenguatges artístics per crear una experiència sintètica. L’art de Xirau és una reflexió sobre l’art en si mateix i els seus límits, que subverteix la funcionalitat dels objectes i qüestiona l’eficàcia inequívoca dels signes per oferir una reflexió poètica i crítica sobre les ficcions del present.
Setxu Xirau és doctor en història de l’art per la Universitat de Barcelona, professor a Eina, Centre d’Art i Disseny, i a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. Així mateix, és comissari d’art contemporani al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
La seva obra respon al minimalisme estètic, amb una posada en escena potent i sofisticada i una mirada carregada de fina ironia, en què intel·lectualisme i sensualitat es converteixen en al·legoria. Es tracta d’una obra que supera la concepció habitual de les pràctiques artístiques com a marcs estructurats, que combina diverses disciplines i aglutina diferents llenguatges artístics en un de sol per donar lloc a una experiència artística propera a la sinestèsia. És una reflexió sobre l’art mateix i els seus límits, en què els límits no funcionen com a línies reals o imaginàries que marquen un territori i el separen d’altres, sinó com a grans intersticis, espais comuns de contaminació i frontera, que qüestionen conceptes fonamentals com la convergència, la continuïtat, la derivació, la integració…