Iconografia de l’espai sagrat

Reunir els treballs d’un pensador i els d’un fotògraf excepcionals, unint-los en una creació original i nova, no ha estat una tasca fàcil. S’han hagut d’estudiar gran abundància textos i obres fotogràfiques, fins a arribar al punt de trobada idònia perquè les paraules de Raimon Panikkar i les imatges de Kim Castells ens oferissin en aquesta exposició una profunda visió espiritual de la vida.

La idea d’aquesta mostra neix d’una successió de fets afortunats. El destí va reunir els nostres autors en el petit poble de Tavertet, on tots dos residien. El coneixement mutu de les respectives obres va afavorir la trobada, no tan sols en el marc geogràfic sinó també en el de les idees. Olga, l’esposa de Castells, va intuir que més enllà de les afinitats més immediates, en l’obra de tots dos autors hi havia punts de contacte molt evidents, i els va convèncer que iniciessin una cerca que manifestés fefaentment les coincidències. Així va ser com es va concebre el projecte de reunir el treball de tots dos creadors perquè es reflectissin els trets més afins dels seus pensaments en dues formes d’expressió, la visual i l’escrita.

Les imatges il·lustren el pensament de Raimon Panikkar i ens serveixen d’estímul per comprendre el món en el qual ens trobem. L’especial sensibilitat del fotògraf aconsegueix revelar al lector el ministeri de la paraula i el pensament del filòsof, reflectint-la en el mirall de la imatge. El seu art constitueix un veritable homenatge al Mestre i demostra clarament l’admiració que l’artista sent per l’obra del pensador.

Raimon Panikkar reflexiona sobre la paraula en diverses de les seves obres:

«La paraula pertany a la vida humana; és l’energia de la vida, diu la tradició budista del dzogchen, seguint un model gairebé universal de considerar l’ésser humà com un conjunt de pensaments, paraules i obres (cos, intel·lecte, paraula). Durant els últims anys he confiat a la paraula els pensaments que, finalment, estan consignats en aquestes pàgines. L’escriptura és un succedani de la paraula; és un mitjà per purificar les paraules, per situar-les en un context més ampli.

La paraula és la revelació de la naturalesa cosmoteàndrica de la realitat. La paraula supera, mitjançant la polaritat ser-parlar, la tensió entre ser i pensar (que constitueix el fonament de l’autocomprensió occidental —i el fonament de la ciència moderna—). El ser parla. El nostre objectiu no consisteix a pensar l’ésser per arribar a la veritat, sinó per fer possible, amb el nostre escoltar actiu i la nostra obediència (obeir i oir estan emparentats etimològicament, obaudire), que el ser parli. La relació triàdica entre ser, parlar i pensar ocupa el lloc de la polaritat entre ser i pensar. No diem únicament allò que pensem, sinó allò que som. El ser no sols és pensat, sinó també parlat.

Soc especialment sensible a deixar que la paraula parli, a permetre que el llenguatge es desenvolupi a si mateix. El jo, que també resideix en el llenguatge (i que és diferent de l’ego), parla i es revela a si mateix en la mesura en què diu el que ha de dir. Per això el jo no s’expressa completament, i el procés d’esdevenir llenguatge no es produeix automàticament. El jo té necessitat de mi com d’un mediador necessari. Soc un element actiu en aquesta revelació: una gran part depèn de la meva transparència, a més de la meva atenció i d’altres factors.

Per què escric? Escric perquè visc i escric per viure, per créixer, per no atrofiar-me, per pensar i estimar més i millor, per comprendre’m a mi mateix i als altres, perquè la meva experiència em sigui útil i eficaç. Escric perquè tinc alguna cosa a dir, perquè he de dir un tros de la meva vida, un tros de la meva existència. Escric per rectificar, és a dir, per donar-me suport a mi mateix, en el meu passat, que ha quedat escrit —al meu entendre sobre qualsevol cosa— i que després repasso, rectifico, supero i així vaig vivint, vaig estimant, vaig sentint, és a dir, caminant.

Si respongués que escric perquè forma part de la meva vida, seria cert, però no suficient. Per què inclino la meva vida precisament en aquesta direcció i no en una altra? No escric per influir en la gent, ni tampoc per conrear un art, encara que això últim estaria molt més prop de la veritat. Escriure és, per a mi, vida intel·lectual, i aquesta, al seu torn, existència espiritual. La culminació de la vida és, per a mi, la participació en la vida de l’univers, prendre part en la simfonia còsmica i divina a la qual també estem convidats els mortals. No es tracta únicament de viure, sinó també de deixar que la vida visqui, de mantenir i aprofundir el do de la vida. És per això que escriure és, per a mi, un acte religiós.

Escriure implica pensar, però també forjar pensaments, polir-los, vestir-los amb colors, olors i formes, fins i tot donar-los força i moviment. És un procés d’encarnació de la paraula, de “la paraula que es fa carn”.

Hem d’aprendre a llegir de nou, no en els llibres impresos, sinó aquesta vegada en el llibre de la naturalesa, les pàgines de la qual no contenen únicament boscos i rius, sinó una visió directa del món en què ens trobem. Cada persona pot veure, no sols com l’“oïdor” elitista d’un llibre (que antigament es llegia en veu alta), sinó com a contemplador directe de la realitat. La característica essencial d’aquest veure consisteix a no ser un reflex del que s’ha vist, sinó una pura mirada, una visió que es deixa contagiar pel que s’ha contemplat. No és com fullejar un àlbum de fotografies, que poden despertar-nos molts records. Per veure, he d’oblidar que estic veient; si no, solament penso que veig, només m’imagino veient un bell paisatge. L’autèntic veure és immediat. I aquesta és una analogia universal. No és un fenomen òptic; no es tracta de pensar que veig, ni tampoc de gaudir del que veig, sinó simplement de veure».

* Textos utilitzats en aquesta introducció: Espíritu de la política, Península; Invitación de la sabiduría, Espasa Calpe, i Cometas, Euramérica.

Raimon Panikkar va desenvolupar una filosofia interreligiosa i intercultural, amb una nova obertura respectuosa al diàleg amb les tradicions no occidentals. La seva filosofia té com a objectiu transformar la civilització determinada per un sistema occidental imposat com a única alternativa.

Va néixer a Barcelona el 2 de novembre de 1918, fill de mare catalana i pare hindú, el qual va arribar el 1916 a Catalunya com a representant d’una empresa alemanya. És germà del també filòsof i escriptor Salvador Pàniker i Alemany i de l’empresària i activista social Mercè Pàniker i Alemany. Va estudiar el batxillerat al col·legi dels jesuïtes de Sarrià. El 1941 es va llicenciar en ciències químiques per la Universitat de Barcelona i va esquivar la Guerra Civil espanyola a causa de la seva condició de fill d’estranger. Se’n va anar a Alemanya, on va continuar els estudis de ciències a la Universitat de Bonn. El 1942 va obtenir la llicenciatura en lletres, que combinava amb la de ciències, per la Universitat de Madrid. A la mateixa Universitat es va doctorar en lletres el 1946. Va cofundar revistes com Arbor.

La Segona Guerra Mundial el va fer tornar a Espanya, on va conèixer Josep Maria Escrivà de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, institució de la qual seria membre fins al 1966. Va ser ordenat sacerdot el 1946 a Roma i va participar en les trobades anuals de filosofia que organitzava el filòsof Enrico Castelli. Del 1942 al 1957 va ser membre del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Del 1946 al 1950 va ser capellà del Col·legi Major de la Moncloa (Madrid). Va romandre a Europa fins al 1954, any en què va viatjar per primera vegada a l’Índia, on va començar a difondre les doctrines ecumèniques i va fer amistat amb Henri Le Saux. A l’Índia també va ser investigador a les universitats de Mysore i Benarés.

El 1958 va obtenir el doctorat en química a la Universitat de Madrid i el 1961 el de teologia a la Universitat Pontifícia Lateranense (Roma). El 1966 va ser nomenat professor a la Universitat de Harvard i durant vint anys va repartir el temps entre l’Índia i els Estats Units. Els anys 1971-1978 va ser catedràtic d’estudis religiosos de la Universitat de Califòrnia, a Santa Barbara. També va ser professor de les universitats de Roma i Madrid.

Els seus estudis han estat enfocats en la cultura índia, la història i la filosofia de les religions. La seva vida ha estat marcada constantment per moltes polaritats: Est i Oest; cristianisme, hinduisme i budisme; el món de la ciència i el domini de les lletres; l’àmbit dels estudis i vivències religioses i el de la perspectiva secular de les cultures. El 1984 es va casar amb María González-Haba. Domiciliat a Tavertet (Osona) des d’aquell any, va continuar treballant en la seva obra intercultural. El 1988 va fundar, a Tavertet, Vivàrium, Centre d’Estudis Interculturals (posteriorment anomenat Fundació Vivàrium Raimon Panikkar). El 1989 va impartir les Gifford Lectures a Edimburg. Va ser professor convidat en nombroses universitats i institucions culturals en diversos països.

El 1997 va rebre el doctorat honoris causa per la Universitat de les Illes Balears. L’any següent va rebre el Memorial Joan XXIII per la Pau en reconeixement de la recerca personal en favor del diàleg i la construcció d’una societat més lliure i convivencial. El 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. El 2008 va rebre el doctorat honoris causa per la Universitat de Girona. La seva Opera omnia (obra completa) està sent publicada en català per Fragmenta Editorial (el primer volum va sortir el 2009), així com en italià, en francès, en anglès i, des de 2015, en castellà. Panikkar va traspassar a Tavertet el 26 d’agost del 2010. Des d’aquell mateix any, el fons bibliogràfic personal es conserva a la Biblioteca de la Universitat de Girona i es va obrir al públic el 2015.

Joaquim Castells i Benosa, més conegut com a Kim Castells, és fotògraf, dissenyador industrial i empresari, i va ser propietari d’un hotel rural a Púbol fins al 2022 juntament amb la seva dona. Es va iniciar com a fotògraf professional l’any 1978 i va publicar el seu primer llibre el 1981. El 1985 va començar a publicar reportatges geogràfics de Catalunya dins la col·lecció «Terra Nostra» de l’editorial Nou Art Thor, amb títols com ara Miratges de Cadaqués, El Pantocràtor romànic de les terres gironines i Visió de l’Alta Garrotxa, entre d’altres. Des d’aleshores ha publicat més de noranta títols amb fotografies de paisatge, arquitectura i patrimoni, amb els quals ha esdevingut un dels fotògrafs amb més llibres publicats. Ha treballat per a agències com Photostock i editorials com Lunwerg. També ha treballat com a fotoperiodista de manera puntual per al «Dominical» de La Vanguardia, al costat de Màrius Carol, i per a la revista Descobrir Catalunya.

Ha col·laborat amb autors destacats de la literatura catalana com Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Joan Brossa, Lluís Racionero, Màrius Carol, Lluís Permanyer, Carme Riera, Baltasar Porcel, etc. Ha estat soci de Vision i Fotocontacta i ha treballat com a fotògraf en jaciments arqueològics al Marroc.