L’hora més fosca

Hi ha obres que no busquen agradar, sinó commoure. «L’hora més fosca» pertany a aquest territori on l’art es converteix en confessió, en mirall, en abisme. Davant d’aquestes peces, no som espectadors: som testimonis d’una lluita interior, d’una ànima que, tot i la seva ferida, decideix continuar creant.

Pere Wong ens convida a mirar de cara la fragilitat humana —aquella que sovint amaguem rere la rutina o la llum artificial del dia a dia. En els seus quadres hi ha silenci i hi ha crit; hi ha buidor, però també una estranya forma d’esperança. No només ens parla del sofriment, sinó també de la necessitat de compartir-lo, d’entendre que fins i tot en la foscor més absoluta pot néixer una guspira de llum. Aquestes obres ens recorden que l’art no salva, però il·lumina —i potser això ja és una forma de salvació. Gaudim del privilegi de poder acompanyar Pere Wong en aquest procés tan íntim i valent.

L’hora més fosca

«L’hora més fosca» és un recull d’obres pictòriques que s’endinsen en els racons més ombrívols de l’experiència humana. L’artista explora, amb una mirada íntima i despullada, emocions com la por, la pèrdua, la tristesa, la solitud, la mort, el suïcidi, la melangia, l’angoixa i la depressió. A través del gest pictòric, aquestes emocions es transformen en paisatges interiors, en escenaris on la llum i la foscor conviuen en un diàleg constant (com ocorre dins de cadascú de nosaltres).

Cada obra és una confessió silenciosa: un intent de donar forma al dolor, de fer visible allò que sovint resta amagat darrere de la quotidianitat. Pere Wong no busca embellir la desesperança, sinó comprendre-la, abraçar-la i, potser, reconciliar-s’hi. En aquest procés, el color, la textura i el buit esdevenen llenguatges que parlen allà on les paraules callen.

Tot i que es pot intuir una pèrdua de fe en la humanitat, persisteix una espurna —un petit llumí que, des de la vulnerabilitat, és capaç d’il·luminar. Aquest llumí és l’art mateix: l’últim gest de resistència davant la foscor. No és una llum que nega la nit, sinó que la travessa; una llum que acompanya, que reconeix el sofriment i, en fer-ho, permet entreveure la possibilitat d’una esperança compartida.

«L’hora més fosca» convida l’espectador a mirar cap endins, a reconèixer la seva pròpia ombra i a trobar-hi, potser, una llum semblant. És un homenatge a la fragilitat, a la bellesa del que és trencat, i a la força silenciosa de qui, fins i tot en la foscor, decideix seguir creant.

Ens cal explorar, ara més que mai, la vulnerabilitat humana. Pere Wong s’endinsa en els territoris de la por, la pèrdua, la tristesa, la solitud, la mort, la melangia, l’angoixa i la depressió, i els converteix en matèria pictòrica, en emoció feta color i textura. Cada obra és una finestra oberta a un estat d’ànim. Les pinzellades o traces, sovint crues i fràgils, evoquen la intensitat d’allò que és difícil de dir. Per manifestar-ho, utilitza la pintura com a via per reconèixer el dolor i, alhora, per donar-li una nova forma, una nova presència. No es tracta de representar la foscor, sinó de dialogar-hi. La pintura esdevé un espai de reconciliació entre la llum —el dia— i la nit, entre la desesperança i el desig de viure.No hi ha la foscor sense la llum que resisteixTot i la pèrdua de fe en la humanitat, encara hi roman una espurna —«el neoliberalisme, amb els seus desinhibits impulsos narcisistes del jo i del rendiment, és l’infern de l’igual, una societat de la depressió i el cansament formada per subjectes aïllats», diu Byung-Chul Han a L’agonia de l’Eros—, un llumí que, encara tremolós, continua encès. Aquesta petita flama és l’art mateix: una forma de resistència, un gest de compassió i d’empatia davant el buit. En aquest gest, l’artista ens ofereix un acte de preciosa generositat: la possibilitat d’il·luminar, encara que sigui per un instant, l’hora més obscura i fonda dels altres.

«L’hora més fosca» és una invitació a mirar cap endins. A reconèixer la pròpia ombra, la pròpia ferida, i descobrir-hi una bellesa inesperada. Cada obra és un pont entre l’experiència individual i la col·lectiva; un recordatori que, fins i tot en la foscor més profunda, pot haver-hi llum.

De pare saltenc i mare garrotxina, va néixer a Girona el 21 d’agost de 1981. Llicenciat com a tècnic superior en arts plàstiques i disseny en il·lustració per l’Escola d’Art d’Olot, sempre ha destacat per la seva intenció de mostrar la part més bella de l’horror diari de la vida humana. Marcat pel modernisme i l’Art Nouveau, sempre ha tingut interès per embellir els seu missatges tristos, solitaris, melancòlics i nostàlgics.

Sempre mogut per les seves dues màximes —«la bellesa resideix en els ulls de qui la contempla» i «voler destrossar una cosa bonica»—, és capaç de veure tant la bellesa que resideix en el dibuix fet per un infant com la del cadàver d’un animal que ha cedit al poder de la naturalesa.

Durant la seva primera joventut es va moure entre Bèlgica, França i Anglaterra, però actualment resideix a Girona treballant com a tatuador, i en el seu temps lliure, intentant donar-se a conèixer en petites exposicions i fires d’art, amb diferents triomfs i diverses tragèdies.