Llum, espai i temps

L’hiperrealisme espanyol contemporani és un corrent artístic dins del realisme extrem que ha cobrat força especialment des de finals del segle xx i continua en el segle xxi. Es caracteritza per representar la realitat amb un nivell de detall tan precís que moltes vegades les obres semblen fotografies. Aquest moviment no sols es limita a la pintura, sinó que també abasta l’escultura i altres disciplines visuals. Es caracteritza per la precisió extrema —la representació detallada de textures, llums, ombres i reflexos—; les temàtiques quotidianes, com escenes urbanes, retrats o objectes comuns; una tècnica minuciosa que utilitza tècniques clàssiques —oli, llapis, grafit— amb un enfocament modern. I malgrat que l’aparença és fotogràfica, molts hiperrealistes introdueixen elements simbòlics o conceptuals, i no hi manca subliminarment la crítica o la reflexió social.

Destaquen en aquest corrent els artistes Antonio López Torres, María Moreno Blasco i Antonio López García. Tots tres tenen estils molt particulars que a vegades es vinculen —superficialment— amb el realisme màgic, però en realitat pertanyen més aviat al realisme o hiperrealisme espanyol contemporani, amb profundes arrels en l’observació in situ i en la quotidianitat.

El realisme màgic és un terme més habitualment associat a la literatura llatinoamericana, especialment a autors com Gabriel García Márquez, on es combinen el real amb elements màgics o fantàstics. Clars exponents d’aquest estil pictòric són artistes com Frida Kahlo, Remedios Varo, Leonora Carrington o Balthus, en què l’estrany o fantàstic es presenta amb total naturalitat. Lluny de l’Amèrica Llatina, especialment a Espanya, es pot parlar d’un enfocament hiperrealista o realista poètic, que a vegades també es relaciona amb el que alguns denominen «realisme màgic pictòric», encara que aquest ús és més metafòric.

En el cas dels artistes d’aquesta mostra podem dir que no formen part del realisme màgic per se, però les seves obres es poden interpretar com una forma de realisme transcendent o poètic, on el real es converteix en una cosa gairebé metafísica per la seva intensitat, silenci i observació profunda. Els López i Moreno no introdueixen elements fantàstics en les seves obres, però el que sí que comparteixen amb el realisme màgic és una sensació de suspensió del temps, la intensitat de la llum i una mirada gairebé mística sobre el quotidià. El màgic està en la percepció de l’espectador, no en els elements de l’escena. I això s’aconsegueix no només captant l’aire, sinó creant una atmosfera determinada.

ANTONIO LÓPEZ TORRES (Tomelloso, 1902-1987)

Antonio López Torres va començar des de molt jove a dibuixar i pintar els temes que l’envoltaven, sentint des de petit la necessitat del contacte directe amb la naturalesa: «No m’agradava dibuixar copiant; m’agradava dibuixar interpretant», comentaria anys després. Animat pel pintor Ángel Andrade, va començar la carrera de belles arts el 1925, primer a Ciudad Real, i un any després es va traslladar a l’Escola Central de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on va acabar els estudis el 1931 i va obtenir el títol de professor de dibuix.

La primera exposició, la va fer en el Cercle de Belles Arts de Madrid el 1935. L’any 1940 va obtenir la beca Conde de Cartagena, convocada per la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, per ampliar estudis a Itàlia, però la situació bèl·lica mundial el va obligar a gaudir d’aquesta beca a Palma.

Va dedicar la seva vida a la pintura, compaginant la docència com a professor en diferents escoles d’arts i oficis, amb la seva tasca artística, i el 1972, any de la seva jubilació, alliberat ja de les obligacions acadèmiques, es va instal·lar definitivament a Tomelloso i va aconseguir llavors la plenitud de la seva pintura. En els seus quadres va saber plasmar la llum, l’espai aeri i la temperatura, com molt pocs ho aconsegueixen.

Va donar tota la seva obra al poble de Tomelloso. L’Ajuntament va construir un museu – centre cultural per custodiar i exposar aquest patrimoni artístic. Va morir en el seu Tomelloso natal el 15 de novembre de 1987, un any després de la inauguració del museu que porta el seu nom.

MARÍA MORENO BLASCO (Madrid, 1933-2020)

Des de jove va sentir vocació per les arts i una gran passió per la literatura, la qual cosa li va proporcionar un món interior molt ric.

Es va formar a l’Escola de Belles Arts de Sant Fernando de Madrid, on va ingressar el 1954 per cursar-hi els estudis de belles arts, i es va especialitzar en pintura. Aquesta etapa marcaria la seva vida, no sols en l’aspecte professional, sinó també en el personal. Allí va conèixer els seus amics i companys artistes Antonio López, Isabel Quintanilla, Amalia Avia, Julio i Francisco López Hernández i Lucio Muñoz (que aviat es passaria a l’abstracció, però que mai abandonaria el vincle amb el grup). L’obra d’aquests artistes ha rebut diferents qualificatius, com ara realisme madrileny, figuració madrilenya o realistes de Madrid, entre d’altres.

María Moreno es va casar amb Antonio López el 1961 i va iniciar una prolongada carrera creativa. Encara que a vegades tots dos havien sentit interès pels mateixos temes, que havien enfocat des de la proximitat i l’observació de la realitat, treballant del natural, cadascun d’ells va desenvolupar la seva obra de manera individual i va aconseguir el seu propi estil i la seva pròpia visió.

Des dels anys setanta del segle passat, l’obra de María Moreno va començar a mostrar-se i a formar part de col·leccions internacionals. Van tenir gran repercussió les exposicions a Alemanya i el Regne Unit dedicades al grup d’artistes que es dedicaven a la Nova Figuració a Madrid en aquells moments.

Les seves exposicions individuals han estat menys nombroses, però han tingut un gran impacte en el coneixement de la seva obra per part de col·leccionistes nacionals i internacionals. El 1973 va exposar en la galeria de Herbert Meyer-Ellinger a Frankfurt, la qual, a més, va organitzar diverses mostres rellevants dedicades al realisme espanyol que practicaven María i alguns dels seus companys. El 1990, el galerista parisenc Claude Bernard va convèncer la pintora perquè exposés en la seva galeria gairebé totes les pintures i dibuixos que havia fet durant aquests anys, i va aconseguir una exposició brillant amb la qual va obtenir un reconeixement important.

En els últims anys, la seva obra ha format part de diverses mostres col·lectives, de les quals han estat especialment significatives tant la que es va fer el 1992 a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, «Una altra realitat. Companys a Madrid», com la que s’ha fet recentment titulada «Realistes de Madrid» en el Museu Nacional Thyssen-Bornemisza (febrer-maig de 2016). La primera va ser clau en la comprensió de la figuració madrilenya nascuda en els anys cinquanta, en el context de l’art que feien altres contemporanis i companys, mentre que la segona ha ofert l’oportunitat de posar en perspectiva l’obra d’aquests artistes després d’unes llargues trajectòries.

Els motius de les seves obres, que estan sempre lligats íntimament a ella i al seu espai vital, abasten els paisatges, en els quals Madrid té un lloc destacat, encara que també hi ha paisatges de la Manxa; els retrats de persones del seu entorn de la primera etapa; els interiors, que han estat presents des del començament de la seva carrera; unes poques natures mortes; els jardins i flors, per les quals ha tingut una predilecció especial a partir dels anys noranta. Va morir el 17 de febrer de 2020 a Madrid, a l’edat de vuitanta-sis anys.

ANTONIO LÓPEZ GARCÍA (Tomelloso, 1936)

Va iniciar la formació amb el seu oncle, el pintor Antonio López Torres. El 1949 va viatjar a Madrid per preparar l’ingrés a l’Escola de Belles Arts de San Fernando, on, entre els anys 1950 i 1955, va cursar els estudis de pintura. El 1955 va aconseguir una borsa de viatge del Ministeri d’Educació Nacional, amb la qual va viatjar a Itàlia. El 1958 va guanyar el concurs de Belles Arts en la secció de natura morta de la Fundació Rodríguez Acosta, pel qual va rebre una beca amb la qual va viatjar a Grècia. A tots dos viatges va anar-hi en companyia del seu amic l’escultor, Francisco López, que viatjava pels seus propis mitjans.

Després d’acabar els estudis, la seva producció recollia elements de diferents corrents artístics com el cubisme o el surrealisme. Aquests dos corrents eren els més recurrents, ja que l’ajudaven a reforçar el caràcter narratiu de les obres. A partir dels anys seixanta, va començar a abandonar l’oníric i va desenvolupar, de manera gradual, un enfocament més objectiu. Els seus motius eren retrats de persones del seu entorn; interiors; natures mortes i paisatges urbans, que servien de fons a les natures mortes, i escenes amb figures. El seu treball escultòric es va desenvolupar paral·lelament al de la pintura i el dibuix. Feia relleus en diferents materials, i també les primeres peces exemptes. Entre els anys 1964 i 1969 va impartir la Càtedra de Preparatori de Colorit a l’Escola de Belles Arts de Sant Fernando. Després ha impartit cursos només puntualment i s’ha dedicat completament a la creació artística.

El 1990 el director cinematogràfic Víctor Erice va filmar el llargmetratge El sol del codony, centrat en el procés creatiu d’Antonio López, que posteriorment va ser guardonat amb el Premi de la Crítica Internacional en el Festival de Canes de l’any 1992, amb l’Hugo d’Or a la millor pel·lícula de ficció en el Festival Internacional de Cinema de Chicago, i amb el Premi a la Millor Pel·lícula de la dècada de la Cinemateca d’Ontario el 1999.

El 1993 va fer la primera exposició antològica en el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, amb un gran acolliment del públic i de la crítica. Dos anys després, el 1995, va ser seleccionat per participar en l’exposició «Identità e alterità», comissariada per Jean Claire, presentada primer en el Palazzo Grassi i després en el Museu Correr, tots dos a Venècia, Itàlia. El 1999, l’Ajuntament de Valladolid va encarregar a Antonio López i als escultors Francisco i Julio López Hernández una escultura monumental dels reis d’Espanya, que es va inaugurar el 2001 en el Claustre del Museu de San Benito de Valladolid, avui dia anomenat Patio Herreriano – Museu d’Art Contemporani Espanyol. L’octubre del mateix 2001, el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia va celebrar, amb una petita mostra i una publicació, l’adquisició de les escultures Home i Dona i dinou dels seus dibuixos preparatoris, que s’afegeixen a altres tres importants obres d’Antonio López pertanyents a la col·lecció permanent del Museu.

El 2006 va presentar a l’Assemblea de Madrid la pintura urbana de format més gran que s’ha fet fins ara, Madrid des de la torre de bombers de Vallecas, que supera els quatre metres d’ample i representa gairebé tota la superfície de la ciutat que es pot veure des d’aquest punt. I el 2008 va culminar el primer encàrrec d’una escultura monumental pública en solitari, dos grans caps monumentals de bronze de tres metres d’altura, La nit i El dia, que estan instal·lats al costat de l’estació d’Atocha de Madrid. L’abril de 2008, el Museum of Fine Arts de Boston li va dedicar una exposició individual, paral·lelament a una mostra històrica que aborda l’art espanyol durant el regnat de Felip III: «El Greco to Velázquez, Art During the Reign of Philip III». L’octubre de 2010 es va inaugurar la segona escultura pública, La dona de Coslada, a l’avinguda de la Constitució d’aquest municipi madrileny.

El juny de 2011, es va inaugurar en el Museu Thyssen-Bornemisza una exposició individual que conjuminava el caràcter retrospectiu amb la presentació de la seva obra més recent, que encara no havia vist la llum. Aquesta mostra, que es va exhibir de juny a setembre de 2011, també va viatjar l’octubre d’aquest mateix any al Museu de Belles Arts de Bilbao, on va romandre fins al gener de 2012. L’any següent una altra exposició individual sobre la seva obra va itinerar per diversos museus del Japó, començant el 27 d’abril en el Bunkamura Museum of Art de Tòquio.

​Va ser convidat per Vittorio Sgarbi a participar en el conegut festival La Milanesiana de 2014, en el qual se li va organitzar una exposició especial en què es presentaven l’oli i dibuix El sopar davant per davant del Sopar d’Emmaús de Caravaggio, la qual cosa possibilitava una nova lectura d’aquestes obres. El desembre del mateix any va lliurar el quadre La família de Joan Carles I, obra de gran format —300 × 340 cm—, que ha passat a formar part de les col·leccions de Patrimoni Nacional. Aquesta obra es va presentar en el marc d’una exposició sobre el retrat reial al Palau Reial de Madrid, titulada «El retrat en les col·leccions reials. De Joan de Flandes a Antonio López». Durant aquest mateix mes, s’inauguraven a Vicenza, Itàlia, dues exposicions amb la seva participació: una mostra individual dedicada a la seva figura —«Antonio López García»— i una gran exposició col·lectiva dedicada a la nit —«Tutankhamon, Caravaggio, Van Gogh. La sera i i notturni dagli Egizi al Novecento»—, amb obres de grans artistes internacionals de segles passats i contemporanis, entre els quals hi havia Zurbarán, Van Gogh, Rothko i Francis Bacon. D’aquesta manera, després de més de quaranta anys des de la seva última exposició individual, Antonio López mostrava la seva obra més recent al públic italià, que li va donar un gran acolliment.

L’obra d’Antonio López es va tornar a trobar amb el públic madrileny el febrer de 2016, amb motiu de la inauguració d’una exposició en el Museu Thyssen sobre el grup de realistes de Madrid, en el qual s’emmarca l’artista, al costat dels que han estat els seus companys i amics des de la seva etapa de formació: Isabel Quintanilla, Julio i Francisco López, María Moreno, Amalia Avia i Esperanza Parada.