Llum, espai i temps

El realisme espanyol contemporani és un corrent artístic dins del realisme extrem que ha cobrat força especialment des de finals del segle xx i continua en el segle xxi. Es caracteritza per representar la realitat amb un nivell de detall molt elevat. Aquest moviment no sols es limita a la pintura, sinó que també abasta l’escultura i altres disciplines visuals. Es caracteritza per la precisió extrema —la representació detallada de textures, llums, ombres i reflexos—; les temàtiques quotidianes, com escenes urbanes, retrats o objectes comuns; una tècnica minuciosa que utilitza tècniques clàssiques —oli, llapis, grafit— amb un enfocament modern. I malgrat quel’aparença és fotogràfica, molts hiperrealistes introdueixen elements simbòlics o conceptuals, i no hi manca subliminarment la crítica o la reflexió social.

Antonio López Torres, María Moreno Blasco i Antonio López García tenen estils molt particulars que a vegades es vinculen —superficialment— amb el realisme màgic, però en realitat pertanyen més aviat al realisme espanyol contemporani, amb profundes arrels en l’observació in situ i en la quotidianitat.

El realisme màgic és un terme més habitualment associat a la literatura llatinoamericana, especialment a autors com Gabriel García Márquez, on es combinen el real amb elements màgics o fantàstics. Clars exponents d’aquest estil pictòric són artistes com Frida Kahlo, Remedios Varo, Leonora Carrington o Balthus, en què l’estrany o fantàstic es presenta amb total naturalitat. Lluny de l’Amèrica Llatina, especialment a Espanya, es pot parlar d’un enfocament hiperrealista o realista poètic, que a vegades també es relaciona amb el que alguns denominen «realisme màgic pictòric», encara que aquest ús és més metafòric.

En el cas dels artistes d’aquesta mostra podem dir que no formen part del realisme màgic per se, però les seves obres es poden interpretar com una forma de realisme transcendent o poètic, on el real es converteix en una cosa gairebé metafísica per la seva intensitat, silenci i observació profunda. Els López i Moreno comparteixen amb el realisme màgic una sensació de suspensió del temps, la intensitat de la llum i una mirada gairebé mística sobre el quotidià. El màgic està en la percepció de l’espectador, no en els elements de l’escena. I això s’aconsegueix no només captant l’aire, sinó creant una atmosfera determinada.

ANTONIO LÓPEZ TORRES (Tomelloso, 1902-1987)

 Antonio López Torres comença des de molt jove a dibuixar i pintar els temes que li envolten, sentint des de nen la necessitat del contacte directe amb la naturalesa: “No m’agradava dibuixar copiant; m’agradava dibuixar interpretant”, comentaria anys després. Animat pel pintor Sr. Ángel Andrade comença la carrera de Belles Arts en 1925, primer a Ciudad Real, traslladant-se un any després a l’Escola Central de Belles Arts de Sant Ferran a Madrid on acaba els seus estudis en 1931, obtenint el títol de Professor de Dibuix.

Realitza la seva primera exposició en el Cercle de Belles Arts de Madrid en 1935. L’any 1940 obté la beca “Conde de Cartagena”, convocada per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran, per a ampliar estudis a Itàlia, però la situació bèl·lica mundial l’obliga a gaudir de la mateixa a Palma.

Dedica la seva vida a la pintura compaginant la docència, com a Professor en diferents Escoles d’Arts i Oficis, amb la seva labor artística i en 1972, any de la seva jubilació, alliberat ja de les seves obligacions acadèmiques, s’instal·la definitivament a Tomelloso aconseguint llavors la plenitud de la seva pintura. Va saber plasmar en els seus quadres, com a molt pocs aconsegueixen, la llum, l’espai aeri i la temperatura.

Va donar tota la seva obra al poble de Tomelloso, construint l’Ajuntament un Museu-Centre Cultural per a custodiar i exposar aquest patrimoni artístic. Morí en el seu Tomelloso natal, el 15 de novembre de 1987, un any després de la inauguració del Museu que porta el seu nom.

MARIA MORENO BLASCO (Madrid, 1933-2020)

 Des de jove va sentir vocació per les arts i una gran passió per la literatura, la qual cosa li va proporcionar un ric món interior.

Es va formar a l’Escola de Belles Arts de Sant Ferran de Madrid, on va ingressar en 1954 per a cursar els estudis de Belles Arts, especialitzant-se en pintura. Aquesta etapa marcaria la seva vida, no sols en el professional, sinó també en el personal. Allí va conèixer als seus amics i companys artistes Antonio López, Isabel Quintanilla, Amalia Avia, Juliol i Francisco López Hernández i Lucio Muñoz (qui aviat es passaria a l’abstracció, però que mai abandonaria el vincle amb el grup). L’obra d’aquests artistes ha rebut distints qualificatius: realisme madrileny, figuració madrilenya o Realistes de Madrid, entre altres.

María Moreno es casa amb Antonio López en 1961, i inicia una prolongada carrera creativa. Encara que a vegades tots dos han sentit interès pels mateixos temes, que han enfocat des de la proximitat i observació de la realitat, treballant del natural, cadascun d’ells ha desenvolupat la seva obra de manera individual, aconseguint el seu propi estil i visió. 

Des dels anys setanta del segle passat, l’obra de María Moreno va començar a mostrar-se i a formar part de col·leccions internacionals. Tenint gran repercussió les exposicions que es van celebrar a Alemanya i el Regne Unit dedicades al grup d’artistes que es dedicaven a la Nova Figuració a Madrid en aquells moments.

Les seves exposicions individuals han estat menys nombroses, però han tingut un gran impacte en el coneixement de la seva obra per part de col·leccionistes nacionals i internacionals. En 1973 va exposar en la galeria d’Herbert Meyer-Ellinger a Frankfurt, qui a més va organitzar diverses i rellevants mostres dedicades al realisme espanyol practicat per María i alguns dels seus companys. En 1990, el galerista parisenc Claude Bernard va convèncer a la pintora perquè  exposés en la seva galeria gairebé totes les pintures i dibuixos realitzats durant aquests anys; aconseguint una exposició brillant amb la qual va obtenir un important reconeixement

En els últims anys la seva obra ha format part de diverses mostres col·lectives, sent especialment significatives tant la realitzada en 1992 en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran de Madrid, Una altra realitat. Companys a Madrid, com la recent Realistes de Madrid en el Museu Thyssen-Bornemisza (febrer-maig 2016). La primera va ser clau en la comprensió de la figuració madrilenya sorgida en els anys cinquanta, en el context de l’art que es feia per altres contemporanis i companys; mentre que la segona ha ofert l’oportunitat de posar en perspectiva l’obra d’aquests artistes després d’unes llargues trajectòries. 

Els motius de les seves obres, que estan sempre lligats íntimament a ella i el seu espai vital, abasten els paisatges, en els quals Madrid té un lloc destacat, encara que també els de La Manxa; els retrats de persones del seu entorn de la primera etapa; els interiors, que han estat presents des del començament de la seva carrera; unes poques natures mortes; els jardins i flors, per les quals ha tingut especial predilecció a partir dels anys noranta. Va morir el 17 de febrer de 2020 a Madrid, als 86 anys d’edat.

ANTONIO LÓPEZ GARCIA (Tomelloso, 1936)

 Inicia la seva formació amb el seu oncle, el pintor Antonio López Torres. En 1949 viatja a Madrid per a preparar l’ingrés a l’Escola de Belles Arts de Sant Ferran, on, entre 1950 i 1955, cursa els estudis de pintura. En 1955 aconsegueix una bossa de viatge del Ministeri d’Educació Nacional amb la qual viatja a Itàlia. En 1958 gana el concurs de Belles Arts en la secció de “Naturalesa Morta” de la Fundació Rodríguez Acosta, pel qual rep una beca amb la qual viatja a Grècia. A tots dos viatges va en companyia del seu amic l’escultor, Francisco López, qui viatja pels seus propis mitjans.

Després d’acabar els estudis, la seva producció recull elements de diferents corrents artístics com el cubisme o el surrealisme, sent aquests últims els més recurrents ja que l’ajudaven a reforçar el caràcter narratiu de les obres. A partir dels anys seixanta comença a abandonar l’oníric i desenvolupa, de manera gradual, un enfocament més objectiu. Els seus motius són retrats de persones del seu entorn, interiors, naturaleses mortes i paisatges urbans, que serveixen de fons a les natures mortes i escenes amb figures. El seu treball escultòric es desenvolupa paral·lelament al de la pintura i el dibuix, realitzant relleus en diferents materials, així com les seves primeres peces exemptes. Entre 1964 i 1969 imparteix la Càtedra de Preparatori de Colorit a l’Escola de Belles Arts de Sant Ferran. Després ha donat cursos puntualment, dedicant-se per complet a la creació artística.

En 1990 el director cinematogràfic Víctor Erice filma el llargmetratge El sol del codony, centrat en el procés creatiu d’Antonio López, que posteriorment és guardonada amb el Premi de la Crítica Internacional en el Festival de Cannes de l’any 1992, així com amb l’Hugo d’Or a la millor pel·lícula de ficció en el Festival Internacional de Cinema de Chicago i amb el Premi a la Millor Pel·lícula de la dècada de la Cinemateca de Ontario en 1999.

El 1993 realitza la seva primera exposició antològica en el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, amb gran acolliment per part del públic i de la crítica. Dos anys després, en 1995, és seleccionat per a participar en l’exposició Identità e alterità, comissariada per Jean Claire, presentada primer en el Palazzo Grassi i després en el Museu Córrer, tots dos a Venècia, Itàlia. Mentre que en 1999, l’Ajuntament de Valladolid els encarrega a Antonio López i als escultors Francisco i Julio López Hernández una escultura monumental dels Reis d’Espanya, que s’inaugura en 2001 en el Claustre del Museu de Sant Benito de Valladolid -Pati Herreriano-. A l’octubre del mateix 2001, el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia celebra, amb una petita mostra i publicació, l’adquisició de les escultures Home i Dona i dinou dels seus dibuixos preparatoris, que s’afegeixen a altres tres importants obres d’Antonio López pertanyents a la col·lecció permanent del museu.

El 2006 presenta en l’Assemblea de Madrid la seva pintura urbana de major format realitzada fins al moment, Madrid des de la torre de bombers de Vallecas, que supera els quatre metres d’ample i representa gairebé la totalitat de la superfície de la ciutat vista des d’aquell punt. Serà en 2008 quan culmini el seu primer encàrrec d’escultura monumental pública en solitari, dos grans caps monumentals de bronze de tres metres d’altura, La Nit i El Dia, que es troben al costat de l’estació d’Atocha de Madrid. A l’abril de 2008, el Museum of Fini Arts de Boston li dedica una exposició individual en paral·lel a una mostra històrica que abordava l’art espanyol durant el regnat de Felip III: El Greco to Velázquez, Art During the Reign of Philip III. A l’octubre de 2010 s’inaugura la seva segona escultura pública, La dona de Coslada, en l’Avinguda de la Constitució d’aquest municipi madrileny.

Al juny de 2011 s’inaugura en el Museu Thyssen-Bornemisza una exposició individual que conjumina el caràcter retrospectiu amb la presentació de la seva obra més recent que encara no havia vist la llum. Aquesta mostra, que s’exhibeix de juny a setembre de 2011, també viatja a l’octubre d’aquest mateix any al Museu de Belles Arts de Bilbao, on roman fins a gener de 2012. A l’any següent una altra exposició individual sobre la seva obra itinera per diversos museus del Japó, començant el 27 d’abril en el Bunkamura Museum of Art de Tòquio.

​És convidat per Vittorio Sgarbi a participar en el conegut festival La Milanesiana de 2014, en el qual se li organitza una exposició especial en la qual es presenten el seu oli i dibuix El sopar enfront del Sopar  de Emaús de Caravaggio, la qual cosa possibilita una nova lectura d’aquestes obres. Al desembre del mateix any lliura el quadre La família de Joan Carles I, obra de gran format – 300 x 340 cm– que ha passat a formar part de les col·leccions de Patrimoni Nacional. Aquesta obra es va presentar en el marc d’una exposició sobre el retrat real en el Palau Real de Madrid: El retrat en les col·leccions reals. De Joan de Flandes a Antonio López. Durant aquest mateix mes, s’inauguren en Vicenza, Itàlia, dues exposicions en les quals participa: una mostra individual dedicada a la seva figura –Antonio López García— i una gran exposició col·lectiva dedicada a la nit –Tutankhamon, Caravaggio, Van Gogh. La serà i i notturni dagli Egizi al Novecento—, amb obres de grans artistes internacionals de segles passats i contemporanis, entre els quals estan Zurbarán, Van Gogh, Rothko o Francis Bacon. D’aquesta manera, després de més de quaranta anys des de la seva última exposició individual, Antonio López mostra la seva obra més recent al públic italià, que li dona un gran acolliment.

L’obra d’Antonio torna a trobar-se amb el públic madrileny al febrer de 2016, amb motiu de la inauguració d’una exposició en el Museu Thyssen sobre el grup de Realistes de Madrid, en el qual s’emmarca a l’artista al costat dels quals han estat els seus companys i amics des de la seva etapa de formació: Isabel Quintanilla, Juliol i Francisco López, María Moreno, Amalia Avia i Esperanza Parada.