L'últim camí de Walter Benjamin

D’això fa més de quaranta anys. Però ho recordo com si fos ara. O bé només m’ho imagino? Sé que era el 25 de setembre del 1940. Feia molta estona que me n’havia anat a dormir, quan em vaig despertar en sentir que algú picava a la porta de la meva estança esquifida de les golfes. La claror de la matinada que entrava per la llucana encara era ben grisa. Em vaig dir: «Deu ser la nena dels veïns de sota». Van tornar a trucar. Em vaig llevar i, encara tota ensonyada, vaig mig obrir la porta. No era la nena. Em vaig fregar els ulls: tenia al davant un dels nostres amics, Walter Benjamin, que, com tants d’altres, s’havia refugiat a Marsella quan els alemanys havien envaït França. «El vell Benjamin», com l’anomenàvem nosaltres —no sé per què, si només tenia quaranta-vuit anys.

—Benvolguda senyora, us prego que em dispenseu de molestar-vos —va dir—. Espero no importunar-vos amb la meva visita.

El món, vaig pensar, trontolla sobre les seves bases, però la cortesia de Benjamin és impertorbable.

—El vostre senyor espòs —va continuar— m’ha explicat com us podia trobar. M’ha dit que em fareu passar la frontera espanyola.

El meu senyor espòs ha dit això? És molt d’ell, això: ell pressuposa que, passi el que passi, jo m’espavilaré…

Benjamin continuava dret al pas de la porta —entre el llit i la paret, no hi havia lloc per a una segona persona. Li vaig demanar que m’esperés al bistrot de la plaça du Marché.

Després ens vam passejar, per poder parlar lluny de les orelles indiscretes:

—El meu marit encara no ho pot saber —vaig explicar a Benjamin—, però, així que vaig arribar, em van informar que hi havia un camí segur per travessar la frontera…

Primer vaig baixar al port, on vaig poder parlar amb alguns treballadors. Un em va acompanyar a veure l’home de confiança del sindicat. Em va semblar que l’home, sense fer-me gaires preguntes, entenia de què anava la cosa i em va aconsellar que anés a veure monsieur Azéma, el batlle de Banyuls —confirmant-me així el que m’havien dit a Marsella.

—És un paio formidable, aquest monsieur Azéma —vaig continuar explicant a Benjamin—, es va passar una bona estona exposant-m’ho tot fil per randa…

L’antic recorregut, que vorejava el mur que envolta el cementiri de Cervera, per desgràcia ha esdevingut massa perillós. És un camí relativament fàcil de trobar i que ha fet molt de servei aquests últims mesos, però ara els guàrdies mòbils el vigilen de prop —pot ben ser que sota ordres de la policia alemanya (la Gestapo té un destacament a la zona no ocupada). Només queda un altre itinerari que encara és segur: la ruta Líster. Però això vol dir que hem de travessar els Pirineus més a l’oest, i afrontar una ascensió més difícil, ja que les crestes són més altes.

—No té cap importància —va assegurar Benjamin— des del moment que és un camí segur. Tanmateix, us he d’aclarir que pateixo del cor i no podré caminar de pressa. D’altra banda, m’acompanyen dues persones més que he conegut a Marsella i que volen passar la frontera amb mi: la senyora Gurland i el seu fill adolescent. Esteu d’acord que també vinguin?

—Sí, i tant! Però, sou ben conscient que no soc cap guia experimentat? En realitat, no conec el camí, encara no l’he agafat mai. Senzillament, només tinc un trosset de paper amb un itinerari que el batlle em va dibuixar de memòria. També em va donar unes quantes indicacions. A tal lloc, agafar tal trencall —trobarem una cabana a mà esquerra. Sobretot, un cop veiem un altiplà amb set pins, hem d’anar amb compte de deixar-lo a la nostra dreta, si no anirem massa al nord. A continuació, hem de resseguir una vinya que ens menarà al lloc idoni per travessar la cresta. Esteu decidit a arriscar-vos?

—Sí, ben segur que sí —va replicar sense dubtar gens ni mica—. El perill de debò seria no marxar.

*(extret del capítol VII del llibre de Lisa Fittko, La meva travessia dels Pirineus. Edicions del Reremús. 2022. Salt)

La història està plena de figures importants que val la pena recordar per les seves aportacions en la cerca del saber, ja sigui en l’àmbit científic, filosòfic, literari o altres. En aquest article parlarem d’una d’aquestes figures, concretament, pertanyent al segle XX: el filòsof, crític literari i traductor alemany Walter Benjamin. En aquesta breu biografia de Walter Benjamin repassarem la seva vida, i algunes de les seves contribucions més destacades al llarg de la seva trajectòria.

Walter Benjamin, de nom complet Walter Bendix Schönflies Benjamin, va ser un filòsof i crític literari, a més de traductor i assagista, d’origen alemany. Va néixer el 15 de juliol de 1892 a Berlín (Alemanya), i va morir el 26 de setembre de 1940 a Portbou (Espanya), a l’edat de 48 anys.

El pensament de Benjamin, associat a l’Escola de Frankfurt, es nodreix de diferents disciplines i orientacions, com ara l’idealisme alemany, el romanticisme, el materialisme històric i el misticisme jueu. Les seves aportacions es van enfocar sobretot en dos corrents: el marxisme occidental i la teoria estètica. Així, Benjamin va ser un filòsof inquiet, molt influenciat pel marxisme, que es va nodrir de diferents filosofies i corrents per a desenvolupar el seu propi pensament. A més, va ser un gran viatger, ja que va estar per diferents països aprenent i formant-se.

Orígens i infantesa

Walter Benjamin va néixer a Berlín l’any 1892, en el si d’una família acomodada d’origen asquenazita (aquest terme es refereix a jueus assentats a Europa Central i Oriental). La seva família es dedicava als negocis, i per aquella època estava plenament integrada a Alemanya. El seu pare era Emil Benjamin, un banquer de París que s’havia mudat a Alemanya; a Berlín treballava com a antiquari. La seva mare era Pauline Schönflies, qui li contava contes a les nits (així ho recorda Benjamin, que de fet s’inspira en ells per a elaborar una de les seves teories). Així, Benjamin reflexiona sobre ells, centrant-se en la relació que aquests estableixen entre la tradició i l’època actual. Més endavant, l’any 1905, Benjamin ingressa en un internat en una zona rural, concretament a Turíngia (Alemanya). Dos anys després, en 1907, Benjamin torna a l’escola de Berlín.

Estudis, vida i trajectòria

Quan compleix els vint anys, Walter Benjamin comença els seus estudis de filosofia en la Universitat de Friburg (Alemanya), encara que al cap de poc es canvia a la Universitat de Berlín per a continuar allí. És en la Universitat de Berlín on coneix el Sionisme, un moviment i ideologia política nacionalista jueva. A partir d’aquí, Benjamin desenvolupa un “sionisme cultural”, basat en el valor de la cultura del misticisme jueu. D’altra banda, Benjamin, potser influenciat pel seu origen, defensa el Judaisme com una part essencial de la cultura europea, i valora d’aquest especialment la seva espiritualitat.

A més, Walter Benjamin també s’interessa per temes educatius, i en els seus anys universitaris s’uneix a un grup anomenat “Unió d’Estudiants lliures”, on és triat com a president. Així, desenvolupa per a aquest grup alguns escrits que esmenten la necessitat d’una reforma, tant a nivell educatiu com cultural. Pel què fa a la seva vida privada, Walter Benjamin es va casar, l’any 1917, amb Dora Pollack. Van tenir un fill, Stefan Raphël (1918-1972). En aquesta època, Benjamin buscava una temàtica per a la seva tesi, que es va acabar centrant en la filosofia de Kant i Plató.

Escola de Frankfurt

Hem vist a l’inici de l’article com el pensament de Walter Benjamin estava, en gran manera, associat a l’Escola de Frankfurt. Així, Benjamin era col·laborador d’aquesta Escola, encara que mai va estar directament “associat” a ella. Per part seva, l’Escola de Frankfurt, a Alemanya, estava formada per un grup d’investigadors i estudiosos que seguien una sèrie de teories i orientacions teòriques, com ara les de Freud, Marx i Hegel.

Walter Benjamin va adoptar una filosofia marxista en la seva trajectòria. La filosofia marxista pretenia estudiar la naturalesa i fonaments del marxisme, un model teòric explicatiu de la realitat, format a través del pensament de Karl Marx, filòsof i revolucionari alemany d’origen jueu. Recordem que les aportacions de Marx van tenir repercussió en camps tan diversos com l’economia, el dret, la història i la sociologia.

Literatura: traduccions i crítiques literàries

Walter Benjamin, com hem vist, també era traductor i crític literari. De les seves traduccions destaquen les de dues figures importants: Marcel Proust i Charles Baudelaire. D’altra banda, una de les obres més conegudes de Walter Benjamin va ser La labor del traductor (es tracta d’un assaig), que tracta precisament sobre aquesta activitat literària del qual era partícip: la traducció. Pel què fa a les seves crítiques literàries, van destacar les crítiques d’obres com la novel·la Les afinitats electives, de Goethe, i algunes obres de Franz Kafka, Karl Kraus, Marcel Proust, Charles Baudelaire… També va traduir a l’alemany l’obra Les Fleurs du Malament, i algunes parts de la novel·la de Proust À la recherche du temps perdu.

Mort a Catalunya

L’any 1940, en el context històric de l’ocupació de França pels nazis, Walter Benjamin es dirigeix als Estats Units, travessant Espanya. Però la policia espanyola li intercepta, al costat d’un grup de refugiats del qual també forma part, al no portar la documentació (visa) requerida per aquell moment.

Arran d’això, Benjamin, en un hotel de la localitat fronterera pirinenca, ingereix una dosi letal de morfina, i se suïcida a Portbou (província de Girona). Tenia 48 anys i la seva mort ocorria el 26 de setembre de 1940.