Geologia ferida. Pell antiga. Crosta viva

L’obra de Modest Cuixart constitueix una de les aportacions més singulars a la pintura catalana del segle XX, especialment per la seva manera d’entendre el paisatge com un territori mental i no com un espai exterior. Allò que en altres artistes és un entorn recognoscible, en Cuixart es transforma en una atmosfera carregada de tensió poètica, un medi dens on la llum, la matèria i les formes es dissolen o emergeixen com si participessin d’un mateix impuls intern. La seva pintura no descriu el món: el invoca.

 Un dels aspectes més reveladors de la seva obra és la funció de l’aire, que deixa de ser un element transparent i neutre per convertir-se en una matèria pictòrica activa. L’aire pesa, es condensa, erosiona i unifica; no facilita la visió sinó que la problematitza, filtrant les formes i convertint-les en presències inestables. Les veladures irregulars, els degradats espessos i les boires cromàtiques generen una atmosfera que no és meteorològica, sinó psíquica, un espai on la memòria i la intuïció s’imposen sobre la realitat observable. En Cuixart, l’aire és el principi organitzador del quadre: tot neix d’ell i tot s’hi dissol.

Aquesta densitat atmosfèrica fa que el paisatge adquireixi una naturalesa metamòrfica. No hi ha llocs concrets, sinó ecos, restes, sensacions: una casa inclinada, un terreny ondulant, un volum vermell—figures que podrien pertànyer al món real, però que apareixen com a fragments d’un record. La seva funció no és referencial, sinó simbòlica. Els contorns es dilueixen, els volums fluctuen, la profunditat és imprecisa. El paisatge deixa de ser espai per convertir-se en estat emocional.

Aquest caràcter interior s’accentua amb la relació que Cuixart estableix entre matèria i espiritualitat. Les textures orgàniques i els pigments tractats amb intensitat donen pes físic al quadre, però la llum difusa i l’atmosfera vaporosa el projecten cap a un pla més eteri. Tot oscil·la entre el corpori i l’evanescent, en una tensió que és una de les marques distintives de la seva poètica. La pintura es converteix així en un camp d’energies, en un lloc de metamorfosi constant.

Aquest enfocament contrasta amb el d’artistes com Antonio López, la qual cosa permet situar encara millor l’originalitat de Cuixart. Mentre López treballa des de l’observació obsessiva de la realitat física, buscant l’exactitud de la llum i la solidesa dels objectes, Cuixart parteix de la interioritat i projecta sobre el quadre un clima emocional que transcendeix qualsevol referent real. En López, l’aire és transparent i mesurable; en Cuixart, és dens i simbòlic. En López, el paisatge entra de fora cap endins; en Cuixart, neix de dins cap enfora.

Aquesta diferència revela el paper fonamental que Cuixart atorga a la subjectivitat. La seva pintura crea un espai on la realitat es dissol en favor d’una atmosfera de suggestió, d’indefinició i de memòria. És una poètica que s’allunya deliberadament de la representació tradicional i que convida l’espectador a participar no d’un lloc, sinó d’una experiència emocional.

En definitiva, l’obra de Cuixart converteix el paisatge en un mirall interior: un món on l’aire es fa matèria, on la llum recorda, on les formes es transformen i on la realitat només és el punt de partida per arribar a un territori profundament poètic, simbòlic i viscut. La seva pintura no es limita a mostrar; respira, vibra i parla. I és precisament en aquesta respiració densa i indefinida on es troba la seva força més gran.

Una lectura de la poètica 

L’obra de Modest Cuixart, analitzada d’una manera profundament interpretativa, centrant-se en la importància de l’aire, l’atmosfera i el paisatge com a eixos conceptuals de la seva pintura, destaca per la seva capacitat per construir un discurs coherent que vincula constantment la forma pictòrica amb la dimensió emocional, reforçant la idea que l’univers de Cuixart és, per sobre de tot, una experiència interior: el paisatge no és indret sinó estat. 

Aquesta és una aportació rellevant en Cuixart perquè s’allunya de la visió tradicional que considera l’aire com un medi neutre i no com un element protagonista. En canvi, ens proposa un aire dens, matèric i simbòlic, capaç de condicionar la percepció i convertir-se en motor de metamorfosi. Aquesta visió rica i suggeridora —idea de densitat, boira i veladura—potser no aporta res de nou, però construeix una categoria conceptual pròpia —”aire-matèria emocional”— que permet entendre la pintura de Cuixart des d’una perspectiva tan física com psicològica.  Un altre aspecte interessant és la manera com percep l’obra tot fugint de l’anàlisi formal aflorant la interpretació simbòlica: l’aire com a espai d’oblit, com a filtre de memòria, com a energia interna. 

La pintura de Cuixart no es contempla: s’hi entra. És una porta mig oberta a un món que respira, supura i tremola. Davant dels seus quadres, l’aire s’espesseix com si la matèria volgués parlar i la llum —bruixa, incòmoda, magnètica— t’envolta sense permís. Les superfícies densament treballades, les capes gruixudes de pintura i els materials afegits fan del quadre un cos: pell antiga, crosta viva, geologia íntima on el tacte hi arriba abans que la mirada. Els colors no decoren: bateguen. Els vermells cremen com un crit; els negres s’obren com un abisme; els ocres exhalen terres humides, calentes, ancestrals. Les formes —orgàniques, metamòrfiques— semblen éssers que encara no han decidit si neixen o s’amaguen, figures que s’insinuen i es desfan, com si la imatge fos un organisme en mutació constant.

En Cuixart l’aire no és només espai: és sentit. És una membrana que vibra, un alè antic que s’esborrona davant la llum. L’aire que envolta les formes no buida: carrega, sosté, murmura. No separa: connecta. Uneix la ferida amb el color, l’ombra amb el desig, la matèria amb el seu propi record. De sobte, allò invisible es fa tangible: l’aire és el lloc on la pintura pensa i on el silenci pesa; és moviment, sospir, transició —el domini del que no és del tot res però ja és una mica tot. Límit i frontera, també: una cambra subtil on la mirada s’atura, on la llum es deté per pensar-se. És presència: la part invisible del quadre que toca primer. En aquest aire s’alça la simbologia de l’ànima i l’alè vital, la inspiració i el pensament lliure; és el territori de la metamorfosi i de la intuïció, l’entremig on passen les coses importants.

Cuixart no explica històries: les invoca. La seva pintura és una energia que no es narra, es travessa. Hi ha obres que semblen somnis a punt d’esclatar, d’altres que sospiren secrets que no s’han dit mai. La seva expressivitat, lligada a una tensió primigènia, convoca una emoció que és alhora fascinació i inquietud. En aquest univers conviuen les dualitats: bellesa i monstruositat, llum i foscor, carícia i esgarrifança. La composició és un camp magnètic, i el color, una força que empeny des de dins. Res no s’esgota en una sola mirada: cada retorn obre un altre passadís, una altra respiració.

L’univers de Cuixart és, per sobre de tot, una experiència interior: el paisatge no és indret sinó estat. No és un lloc al qual s’arriba, sinó una vibració que et travessa. Les formes no delimiten territoris, sinó emocions que busquen cos. En aquests paisatges sense geografia, l’horitzó no existeix: existeix la respiració. És un espai que s’alça des de dins, una cambra mental on la llum es retorça, on la matèria es recorda a si mateixa. Allà, interior i exterior deixen d’oposar-se: l’ombra és memòria, el color és alè, i la forma és només la pell visible d’una intuïció més antiga. El paisatge cuixartià no es visita: t’habita. És una condició, un estat de consciència, un lloc que ens mira per dins i ens reorganitza la mirada.

Al capdavall, l’aire —pell del que no té pell— és el medi on la matèria deixa de ser muda i comença a escoltar. És la cambra on les imatges es converteixen en presències, on el misteri circula i on el color es tens. En Cuixart, l’aire no envolta la pintura: la desperta. La seva obra no es contempla: s’hi entra i, un cop dins, et transforma. Cada espectador en surt amb una altra mirada, perquè aquests quadres són miralls estranys: no reflecteixen allò que som, sinó allò que podríem ser quan ens deixem travessar per allò que no té nom.

Robert Fàbregas i Ripoll

Va ser un pintor català destacat i una figura clau de l’avantguarda artística de la postguerra. Va néixer a Barcelona, en una família vinculada al món de la cultura. Tot i començar estudis de medicina, ben aviat els va abandonar atret de forma irreversible pel món de les arts plàstiques.

Dau al Set i els inicis artístics

El 1948, juntament amb artistes com Joan Brossa, Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan Josep Tharrats i Arnau Puig, va fundar el grup Dau al Set, un dels moviments artístics i literaris més importants de la postguerra catalana. Aquest col·lectiu explorava el surrealisme, l’irracionalisme i una estètica molt marcada per l’esoterisme i el món oníric.Aquesta etapa inicial de Cuixart es caracteritza per formes fantàstiques, línies sinuoses i un simbolisme potent i personal.

A partir dels anys cinquanta, la seva obra va evolucionar cap a un estil més informalista, proper a l’expressionisme abstracte europeu. L’ús de matèries, textures i gestualitat pictòrica es van convertir en trets distintius de la seva producció.

Durant aquesta etapa, Cuixart va adquirir projecció internacional: va exposar a París, on va residir una temporada. Va participar en la Biennal de São Paulo i va mostrar obra a Nova York i altres capitals artístiques. També va rebre nombrosos premis i reconeixements que consolidaren la seva trajectòria.

Modest Cuixart va residir durant molts anys a Palafrugell, a l’Empordà, on va trobar un espai idoni per al treball creatiu. Des del seu taller va mantenir una activitat artística intensa i constant, explorant noves formes i tècniques.

Cuixart va continuar treballant fins als últims anys de la seva vida. Va morir el 31 d’octubre de 2007, deixant un llegat pictòric ampli, divers i reconegut internacionalment. La seva obra forma part de museus i col·leccions d’arreu, i és considerada una aportació essencial a la renovació artística catalana del segle XX.