Temples del zenit

«Temples del zenit» és un projecte virtual que ha acabat germinant en una idea que connecta les estructures arquitectòniques megalítiques amb els temples xintoistes, amb les capses metafísiques de Jorge Oteiza, amb la capella Rothko de Houston o amb la Bruder Klaus de l’arquitecte Peter Zumthor. Troncs de fusta, estructures geomètriques, encofrats de formigó, portes Torii i llums que es projecten cap al zenit formen part d’aquests temples situats en entorns virtuals. Cada temple crea un àmbit de reflexió relacionat amb la mística, la poètica i el caràcter de l’art com a manifestació del que és inintel·ligible. La proposta d’endinsar l’espectador en una terra incògnita virtual servirà de fonament per descobrir la força genèsica de cada construcció i la viabilitat per arribar al zenit.

L’obra de Pladevall està plena de connotacions sensorials, tant quan treballa per instal·lar obres monumentals sota la volta del cel com per posar les més petites en una vitrina. El treball al taller, pacient, manual i reflexiu alhora, ha marcat una bona part de la seva producció. Aquesta labor perseverant, derivada d’un exigent mestratge tècnic, amb la qual ha alternat audàcia i subtilesa formals, la podem resseguir a Trilogia blanca, Armari i Escultures de butxaca.

A la Trilogia blanca, Pladevall ha posat molt interès en l’artifici tecnològic i ha tornat a la recerca de l’essència que emana de la forma i de la matèria. Elaborades amb fusta policromada, amb transparències blanques, pàtines, textures, obertures i escletxes, se’ns revelen formes que sublimen la bellesa de la natura i destil·len l’energia, les emocions, les tensions i l’extrema corporeïtat que caracteritzen les escultures d’aquest creador. Tot i mantenir algunes constants intrínseques a la seva producció, en aquesta ocasió Pladevall s’ha abismat voluntàriament en l’inconegut. L’Armari és un contenidor de puresa i de pensament irracional que s’aparta de qualsevol forma d’ordre lògic i s’endinsa en l’experiència immediata, una esquerda a la consciència. En aquesta obra ha combinat l’avantguarda del segle passat amb la visió de l’home davant la natura, pròpia del romanticisme, la curiositat per la cultura oriental i la revisió de la tradició popular de les capelletes de visita domiciliària. La pulcritud i la reducció formal presents en Escultures de butxaca es combina amb la voluntat d’arribar a una expressivitat complexa desproveïda d’elements superflus.

L’obra d’Enric Pladevall ens acara al rerefons ontològic de l’artista i ens proposa un camí de coneixement, experimentació i recerca constants. Un camí de llibertat creativa que ha trobat en l’íntim diàleg amb la natura i amb el paisatge de L’Olivar.

Enric Pladevall va nàixer a Vic l’any 1951. Inicialment format a l’escola municipal de Vic, l’any 1968 va cursar estudis a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i va desenvolupar una carrera escultòrica molt prolífica i reconeguda amb diverses beques i premis. La seva trajectòria artística s’ha consolidat tant en l’àmbit nacional com internacional.

La seva obra es troba en enclavaments públics d’arreu del món, com Corea, Barcelona, Vic, Manresa, Reus, el Prat de Llobregat o Girona. Algunes de les seves obres públiques més destacades són Androgyne Planet, situada al Centennial Olympic Park d’Atlanta, i L’arbre de la Vida del CosmoCaixa de Barcelona. A més, les seves escultures també formen part de la col·lecció de diversos museus i entitats privades, com el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el Museu d’Art Contemporani de Madrid, el Museu d’Art Contemporani de Cuenca, la Fundació Juan March, el Lehigh Art Galleries Museum de Pensilvània, l’Atlanta History Center i l’Urban Redevelopment Authority Collection a Singapur, entre d’altres.

Obra pública

Pel que fa a les obres públiques, cal destacar L’arbre de la Vida, dins el recinte del CosmoCaixa de Barcelona, i Androgyne Planet, al Centennial Olympic Park d’Atlanta (Estats Units), a més d’altres a Corea, Vic, Barcelona, Manresa, etc.

L’Olivar

Des de principis del segle XXI, Pladevall ha estat construint a Ventalló un oasi artístic enmig de la natura, una evocació de l’Arcàdia anomenada L’Olivar. Aquest indret és un jardí d’escultures envoltat d’oliveres centenàries i xiprers típics del paisatge de l’Empordà, les quals formen un discurs coherent i consistent que recull les obsessions i les dèries de l’artista. La unió dels elements artístics amb la natura que els envolta fa que les obres hagin deixat de ser només escultures per adquirir una condició gairebé totèmica, ja que els límits de la forma han estat transcendits per dialogar amb el seu entorn. Una de les obres més destacades d’aquest indret és Tità Amantis (2001-2003), una escultura de fusta d’auró i ferro de nou metres d’alçada.

«L’art és inexplicable, però personalment penso que està íntimament lligat a l’energia, a les emocions, a les tensions […] Considero l’art una forma de coneixement equiparable a la natura, la ciència o el pensament, i alhora en seria l’expressió sensible.»