BIOGRAFIA
Lowell, Massachusetts (EUA)
1922 – 1969
Va començar a escriure als disset anys i entre les seves primeres influències hi havia Ernest Hemingway, William Saroyan, Thomas Wolfe i Jack London, fins al descobriment de Henry Miller, que va considerar el seu autèntic mestre. El 1940
es va matricular a la Universitat de Columbia, a Nova York, però aviat va abandonar els estudis per ingressar a l’exèrcit, encara que només va aconseguir fer-ho a la marina mercant.
A Nova York va conèixer Allen Ginsberg, William S. Burroughs i Neal Cassady, futurs integrants del corrent Beat. Va escriure la seva primera novel·la, El camp i la ciutat (1950), sobre la seva experiència i les dificultats per sobreviure a la metròpoli. Després va deambular amb Neal Cassady pels Estats
Units, arribant fins a Mèxic, i va escriure sobre les peripècies d’aquest viatge, incorporant Cassady com a figura central del text: en només tres setmanes va concloure el seu llibre més famós, On the Road (1957), que va inaugurar una nova manera literària, al voltant de l’experiència de la carretera, amb l’acompanyament de la droga, el sexe, el jazz i la beguda.
Com a estil narratiu, va crear així mateix el concepte de «prosa espontània», una manera d’escriure gairebé en èxtasi, fugint de les formalitats prosòdiques per reflectir la realitat tal i com es manifesta, amb un mínim ús de la puntuació i donant preponderància a l’oralitat i els sons de les paraules. Des d’aquests pressupostos teòrics va escriure en només deu dies la seva novel·la L’àngel subterrani (1958), cimera de la narrativa lírica de la seva generació.
A més de fundar un moviment literari, la prosa de Kerouac va inspirar com cap altra els joves americans de l’època, per als quals la carretera es va convertir en sinònim de llibertat i aventura. Poc després va començar a interessar-se pel budisme i va viatjar amb el poeta Gary Snyder a Yosemite,
Califòrnia, a la recerca de la unitat amb la natura; d’aquesta experiència en sortiria un altre dels seus llibres més coneguts, Els Vagabunds del Dharma (1958), on descriu les etapes de l’accés a una nova espiritualitat. Va escriure després una barreja de relat i assaig sobre Mèxic, Tristesa (1960). Al mateix temps, a Mèxic va escriure el seu millor llibre de poesia, Mexico City Blues (1959).
Cada vegada més descontent amb si mateix i amb el personatge públic que sentia que no el representava, va intentar durant els seixanta noves experiències literàries que van ser sengles fracassos en relació amb la seva obra anterior: Satori a París (1966), un frustrat viatge iniciàtic als orígens de la seva família bretona; Àngels de desolació (1967), veritable elegia dels irrecuperables temps de la carretera, i La vanitat de Duluoz (1968),inconnex intent d’autobiografia, entonat a manera de rèquiem.
Famós a contracor i emblema de les generacions que van seguir a la seva, els excessos alcohòlics van precipitar la seva fi poc després d’adoptar una decisió que li semblava salvadora: anar a viure amb la seva mare a la modesta casaque ella conservava a Northport, Long Island.
Actualitzat: abril 2025
PARTICIPACIÓ A LES BERNARDES
Al cicle expositiu «Un viatge interminable» de l’any 2025 amb l’exposició «Es tracta de pintar la vida».
