Porta Transversalt

Neix El confessionari, un singular espai expositiu que convida a una mirada íntima de l’obra d’art, visible des de l’exterior a través de les reixes del confessionari. Aquest espai recupera una manera d’entendre l’art basada en l’atenció, la lentitud i el compromís amb el territori.
En aquesta primera edició es presenta una maqueta de l’obra Porta Transversalt, de Jaume Faixó (Girona, 1952-1998). La maqueta (14,5 cm d’ample × 61 cm d’alt × 8 cm de fondària) permet comprendre el procés de concepció de l’escultura i observar de prop les decisions formals que van donar lloc a una de les obres públiques més conegudes de l’artista.
El projecte va acompanyat de la col·lecció editorial «ConfessArt», que aprofundirà en cada artista i obra presentats, i que es podrà adquirir a Les Bernardes.

La porta transversalt és una escultura pública de gran format inaugurada l’any 1997 a l’entrada de Salt, situada en una rotonda que actua literalment com a porta d’accés al municipi.

L’obra es presenta com una gran estructura d’acer, que evoca un arc de triomf contemporani però desproveït de qualsevol retòrica monumental clàssica. Als laterals incorpora lleixes amb còdols del riu Ter, polits pel pas del temps i de l’aigua, i introdueix així la memòria natural i fluvial dins una arquitectura simbòlica.

Aquesta combinació de materials —acer industrial i pedra erosionada— posa en relació dos temps diferents: el de la construcció humana i el del curs lent de la natura.

Jaume Faixó Fusellas va desenvolupar una trajectòria artística intensa i singular, marcada per una recerca constant d’un llenguatge abstracte essencial i per un fort compromís amb el context social, cultural i polític del seu temps. Autodidacte, la seva formació no va seguir els canals acadèmics tradicionals, sinó que es va construir a partir del diàleg continu amb altres creadors, de l’observació atenta i de l’experimentació persistent. En aquest sentit, el contacte amb artistes de l’escena gironina, com Enric Ansesa i Gironella, Quim Corominas o Paco Torres Monsó, i la participació activa en projectes col·lectius i espais de debat van ser determinants en la configuració del seu pensament artístic.

Des de molt jove, Faixó va mostrar un interès especial per les textures, els materials i els processos, entenent la creació com un espai de prova i d’assaig constants. Els seus primers treballs presenten encara restes figuratives, sovint vinculades a formes arcaïtzants i a referències a màscares primitives, però ja posen de manifest una voluntat de simplificació i una atracció clara pels valors simbòlics i estructurals de la forma. A partir de 1972, abandona definitivament qualsevol temptació figurativa i s’endinsa plenament en una abstracció cada cop més radical, austera i rigorosa.

En aquesta nova etapa, la línia esdevé un element estructurador fonamental, entesa no només com a traç visual sinó com a principi d’ordre, ritme i tensió dins l’espai. El blanc i el negre passen a dominar gairebé de manera exclusiva la seva obra, en una clara aposta per la reducció cromàtica i per l’exploració de la llum i la foscor com a valors plàstics i conceptuals. Aquesta bipolaritat visual no respon a una voluntat decorativa, sinó a una recerca profunda sobre l’equilibri, el silenci i la concentració.

Durant les dècades dels setanta i vuitanta, Faixó desenvolupa un treball especialment intens, centrat en la geometria, la fragmentació del pla i la tensió constant entre ordre i caos. El paper esdevé un dels seus suports predilectes, no com a superfície neutra sinó com a matèria activa. Sovint el cobreix amb fum o amb materials combustibles, per generar superfícies ennegrides i denses, i després «extreure» la llum mitjançant processos d’incisió, rascat, tall o pirogravat. Aquest gest d’esborrar per fer emergir, de retirar per revelar, confereix a la seva obra una dimensió gairebé arqueològica.

La seva manera de treballar, lenta, metòdica i profundament reflexiva, acosta la pintura a un procés quasi escultòric, en què el temps, la repetició i l’esforç físic tenen un paper determinant. Cada obra sembla el resultat d’un ritual de depuració, d’un combat silenciós amb la matèria, en què res no és casual i tot respon a una lògica interna estricta.

Més enllà del treball de taller, Jaume Faixó va entendre l’art com una eina de pensament crític i de transformació col·lectiva. En un context marcat pels darrers anys del franquisme i per la transició democràtica, va assumir un compromís actiu amb el seu entorn. Va participar en la fundació de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG), una plataforma clau en la dinamització cultural i en la defensa de la llibertat d’expressió artística, i va col·laborar en diversos projectes d’art públic que buscaven acostar la creació contemporània a l’espai quotidià.

Un dels episodis més significatius d’aquesta implicació cívica és la seva participació, juntament amb Enric Ansesa i Gironella, en la conceptualització de la paleta cromàtica de les cases del riu Onyar. Aquesta intervenció, avui plenament integrada en l’imaginari col·lectiu de Girona, exemplifica la seva capacitat de pensar l’art més enllà de l’objecte i d’incidir de manera directa en el paisatge urbà i simbòlic de la ciutat.

Tot i el truncament prematur de la seva vida, l’any 1998, l’obra de Jaume Faixó Fusellas manté intacta una força silenciosa i radical. Fidel a una poètica pròpia, exigent i coherent, el seu treball se situa al marge de modes i discursos dominants, però dialoga amb les grans qüestions de l’art contemporani: la matèria, el temps, el buit, la llum i el sentit del gest. La seva producció continua interpel·lant l’espectador amb una intensitat continguda, convidant-lo a una mirada lenta i atenta, en sintonia amb l’ètica i la radicalitat que van definir tota la seva trajectòria.